Barcelona és una ciutat cara. Hi fa calor, i en farà molta més. Circulen moltíssimes persones a les voreres, a les andanes del metro, a la platja, a la Rambla, als centres comercials. I, malgrat tot, és una ciutat que enganxa. La ciutat genera vincles tan profunds com un paisatge o una masia. I precisament perquè existeix el sentiment de pertinença és important relacionar el passat que hem heretat amb el futur que construirem. Que el Pla director urbanístic metropolità (PDUM) hagi rebut més de 5.000 al·legacions és indicatiu de fins a quin punt la ciutat ens importa.
En el que tothom està d’acord és en els principis habituals del planejament urbà de l’Europa contemporània: cal més natura i evitar els creixements descontrolats, sembla bona idea prioritzar les avingudes metropolitanes, és necessari molt més habitatge assequible i és millor tenir diversos centres interessants que no pas un de sol concentrat a Ciutat Vella i l’Eixample. I en principi, si hi ha idees, els diners apareixeran: els públics i els privats, perquè a les empreses també els va bé saber cap on es mourà la metròpoli els pròxims anys. Només cal veure com la plaça de les Glòries ha esdevingut un nou centre metropolità amb grans equipaments, un parc verd i habitatge (assequible i, aviat, d’alt estànding), allà on als setanta només hi havia un nus viari de sortida de la ciutat.
El que no és tan fàcil és convenir cap on bascularan els nous centres metropolitans. Això es pot veure als plànols d’ordenació i, en bona mesura, està lligat als grans equipaments hospitalaris i universitaris: el nou Clínic, Can Ruti, l’Autònoma, el campus universitari de Castelldefels i l'Hospital General de Sant Cugat. També estan cridats a ser centres metropolitans les Tres Xemeneies, el parc de l’Alba, el parc tecnològic del Vallès, el nou Biopol i el sistema de la plaça Europa i la Fira.
Serà més difícil donar la volta a llocs ja construïts, però desangelats: a Badalona, l’Eix Port - Ciutat Bàsquet i Montigalà; a Badia del Vallès, l’entorn Baricentro; a Cornellà, l’entorn Corte Inglés - Can Mercader i la Plana del Galet; la Vailet a Sant Vicenç dels Horts i l’Atrium a Sant Andreu de la Barca, entre d’altres. Fa uns anys es col·locaven centres comercials en barris més o menys perifèrics com un recurs per atreure gent que no implicava massa cost per al sector públic: els grans operadors globals feien la inversió i la ciutat s’anotava l’èxit de les visites. Fer la ciutat policèntrica equivalia a esquitxar les perifèries de grans aglomeracions de comerços franquiciats. Això va funcionar a l’Illa Diagonal i, en menor mesura, a la Maquinista. Però a molts altres llocs només ha generat trossos de ciutat banals i decadents amb el pas dels anys.
Per punts cardinals, el Llobregat està cridat a concentrar “innovació, recerca i serveis avançats”, amb més habitatge assequible (fins a un 25%). Al costat del Besòs, les Tres Xemeneies i antics polígons del nord es transformaran en nous espais d’activitat econòmica: és conegut que Inditex s’hi traslladarà des de Tordera; el que no està tan clar és què ocuparà el buit que això generarà al Maresme. Més incerta és la consolidació de la indústria 5.0 a Sant Vicenç dels Horts, Pallejà, Molins de Rei i Sant Andreu de la Barca, perquè depèn de les oportunitats que hi vegin les empreses d’automatització i fabricació digital. D'altra banda, les muntanyes de l’Ordal estan cridades a millorar les urbanitzacions disperses. Com que fa tants anys que el Pla director urbanístic metropolità s’està redactant (jo estava embarassada de la meva primera filla quan en vaig començar a sentir parlar, i ja és adolescent!), pel camí s’han aprovat plans directors en alguns d’aquests llocs —que s’haurien de desenvolupar més ràpidament que els altres—, que ja permeten veure amb concreció l’aspecte resultant.
El repte és fer nous llocs que generin tant de vincle com han generat els llocs antics. Llocs de pas on el capital vulgui implantar-hi una oficina, on la canalla s’apunti als clubs esportius, on valgui la pena perdre-s’hi la diada de Sant Jordi, i que tot això passi en un espai públic realment compartit. A la memòria del PDUM no hi surt la paraula arquitectura; en canvi, l’atenció a la concreció formal de tots aquests nous llocs serà fonamental. Serem molt burros si, després de tants anys de redacció, deixem passar l’oportunitat del PDUM. Però, un cop identificades les idees estratègiques, ara cal declinar i publicar imatges concretes dels projectes que es volen impulsar. Serà en la concreció de les façanes, els porxos, les places, les finestres, les marquesines que comprendrem l’ambició del document i de si, realment, el que construirem està a l'altura del patrimoni que ens han llegat els arquitectes del passat.
