Com atraure els joves cap al feminisme?

Ja fa temps que les enquestes assenyalen un fenomen social inquietant: el gir dels homes joves cap a ideologies de dretes tant en els aspectes polítics com en els socials, i l’augment, per tant, del descrèdit, la burla i el rebuig del feminisme, tendències ambdues que Xavier Bosch comentava en un article d'aquest diari.

No tinc prou formació en sociologia per arriscar-me a analitzar l’augment de posicions polítiques de dretes en aquest col·lectiu, però soc feminista des que tinc ús de raó i fa molt de temps que l’aparició de termes com feminazi, i d’altres tan desagradables com aquest, em fa patir i encara més després de llegir que el 60% d’aquests joves consideren que el feminisme “és un problema”.

Fa més de 30 anys Amelia Valcárcel, una de les veus més importants del feminisme de la Transició, va assenyalar que l’agenda feminista incloïa tres nocions bàsiques: equipotència (igual poder social), equivalència (igual valor social) i equifonia (que la veu de les dones tingués la mateixa força i credibilitat que la dels homes). Em sembla evident que cap d’aquests tres paràmetres s’ha assolit totalment, tot i que hi ha hagut avenços innegables. L’accés al poder, al veritable poder, encara és lluny en política i en economia. El valor social de les dones continua sent molt relatiu i, pel que fa a la seva veu, continua sense ser escoltada amb veritable equitat. Jo hi afegiria un quart concepte: l'equiseguretat, el dret a ocupar l’espai públic amb la mateixa possibilitat de mantenir la integritat física que té un home. Un paràmetre purament utòpic si tenim en compte que un 30% d’aquests joves consideren la violència masclista, i suposo que els feminicidis, un invent.

El sociòleg Pierre Bourdieu, que va estudiar molt bé els mecanismes de perpetuació de les jerarquies en la societat, va dir que la responsabilitat d’aquesta perpetuació requeia sobre la família, l'estat i l’escola. No tinc cap dubte que la família, molts cops les dones de la família, és perpetuadora d’una jerarquia patriarcal i androcèntrica. Les estructures de l’estat tenen, si més no, la responsabilitat de la hipocresia, de l’abisme entre el que es diu i el que es fa. L’escola, però, fa més de 40 anys que mira d’educar en valors d’igualtat i de respecte i no crec que inculqui en l’alumnat valors patriarcals. Per què falla, doncs, el seu discurs i provoca rebuig en els seus destinataris? Em temo que una de les causes és que s’ha convertit en un discurs tou, una mica “bleda”, un discurs funcionarial fet des del (ja ben poc) poder simbòlic dels mestres. I aquest discurs no és creïble ni atractiu per als adolescents, a qui genera rebuig i rebel·lia. Per si no n'hi hagués prou, el discurs de l’escola, fràgil perquè no té el suport de la família ni de la societat, ha de competir amb el discurs potent, colorit i cridaner de les xarxes, que van exactament en la direcció contrària.

Què hi podem fer? El problema és tan gros i estructural que em penso que no té solució, però almenys podem intentar frenar una mica la tendència. Crec que hi ha dues coses que cal fer urgentment. Una seria explicar bé als nois i noies, sense carrinclonades ni disclaimers, què els passa a les dones pel fet de ser-ho, les formes de discriminació, violència i menysteniment que pateixen; explicar-los que això no els passa “a les altres”, que els passa a elles i a les dones que ells estimen. I perquè això tingui algun efecte no ho han de fer les dones, o no només les dones: ho han de fer també els homes. Crec que són la baula encara massa passiva d’aquesta cadena. Un noi que pensa que “el feminisme és un problema” no escoltarà mai una dona, però potser sí un home a qui respecti. El valor de l’exemple continua sent essencial, però anem escassos d’exemples ètics. Quan Hannah Arendt parla, a Sobre la violència, de les revoltes estudiantils dels anys 60, diu que tenen un valor simbòlic i ètic molt alt perquè són revoltes de privilegiats disposats a renunciar als seus privilegis o almenys a compartir-los. Cap grup de poder cedeix fàcilment els privilegis, però si una part d’aquest grup de poder creu que el seu privilegi és èticament injust ha de fer alguna cosa per posar-hi remei. Una altra cosa que em sembla urgent és explicar a aquests joves que el patriarcat no només és dolent per a les dones, sinó que és una cotilla que a ells també els limita i coacciona empresonant-los en uns rols arcaics que els faran infeliços. Potser així el feminisme deixarà de ser “una qüestió de dones” i començarem a revertir les dades d’aquestes enquestes esfereïdores.