22/7: Avalar l’aval

1 min

Després de sentir el conseller Giró informant que la Generalitat no ha trobat un banc per cobrir l’aval als damnificats pel Tribunal de Comptes, em plantejo una decisió personal i intransferible: si acaba sortint un banc que avali l’operació, posar-hi els quatre quartos que tinc. Ara estan mal repartits entre tres entitats que operen al país. I que deuen ser de les que no han volgut fer l’aval. Si n’hi acaba havent una, d’aquí o de fora, que el fa, miraré de treure’ls d’on ara els tinc i posar-los allà. Els bancs tenen dret a avalar o no. Jo tinc dret a posar els meus diners allà on vulgui. No boicotejaria ningú. Simplement, em trobaria més còmode tenint els meus diners en un banc amb aquesta sensibilitat que amb la contrària. És un gest en positiu, a favor. Inútil? Del tot. Jo no soc ningú. I els meus diners no arriben a ser ni insignificants. El Banc d’Espanya, l’Estat, tenen mecanismes molt poderosos per influir en les decisions dels bancs. El meu no ho és gens: la voluntat lliure de posar els meus diners aquí o allà. De premiar els qui fan coses que ens semblen bones. El poder dels ciutadans no està només en el vot. Està en les decisions quotidianes, actuant en consciència. Que no és gaire poder? Potser no. Però és el que tenim.