29/11/2021

La banalització de la discrepància

3 min
Reunió de govern.

No, a mi tampoc no m’agrada veure el meu govern en un estat permanent de controvèrsia, retransmesa en directe i anunciada als quatre vents. Produeix una trista sensació d’agror, de desgovern i, en definitiva, d’impotència. Els desacords, siguin poc o molt sobreactuats, contradiuen la proclamada voluntat de mostrar que l’independentisme és capaç de governar bé i que és mereixedor de la confiança i el suport d’una majoria més gran de la que ara aplega. Si més no, aquest és el pretext al·legat per plegar-se a la gestió del que resta del vell marc autonòmic.

Dit això, també és cert que hi ha unes ganes obscenes de convertir les dissensions habituals de tot govern –i més en els de coalició, aquí i arreu– en daltabaixos irreparables. D’una banda, esclar, hi ha els adversaris polítics que són capaços de denunciar la palla en l’ull del veí i no veure’s la biga en el seu. La hipocresia, en la controvèrsia política, és de proporcions estratosfèriques. I, d’altra banda, l’exageració també sol ser patrimoni de molts analistes i, no cal dir-ho, dels tertulians. Burxar en les divisions internes dels partits, desvelar suposades esquerdes governamentals o anunciar legislatures a punt de fer fallida, dona teca per a hores i hores d’especulació gratuïta i irresponsable sense haver de treballar per buscar-ne cap evidència sòlida.

Sigui per la raó que sigui, la política catalana ha anat abandonant la discrepància de fons per aplicar-se en la picabaralla superficial. Ho mostra el fet que la mateixa paraula, picabaralla, que en el seu sentit propi hauria d’estar reservada per a la discussió poc important, ara mateix ja s’empra generalitzadament per designar tota mena de disputes polítiques. És on es veu més clarament com conflueixen les dues dinàmiques esmentades: la insignificança de la diatriba i l’exageració de les seves conseqüències.

Des del meu punt de vista, la gravetat de la banalització de la confrontació política es troba tant en allò que la causa com en la conseqüència que se’n deriva. Particularment, en aquest cas la conflictivitat de perfil baix sobreactuada té la seva raó de ser en el fet que, donat el marc d’incertesa i confusió actuals, els partits i els actors polítics necessiten la batussa per poder definir un perfil propi. És a dir, mancats de capacitat per afirmar-se en positiu i de manera consistent i continuada, ho fan per oposició a l’adversari. Basteixen la seva imatge sobre el retret a l’altre. I el retret és un dels recursos psicològics –i polítics– més demolidors que hi ha.

Però si la causa d’aquesta constant conflictivitat delata un clima polític patològic, les conseqüències són devastadores quan les diatribes acaben, com és habitual, en la més gran de les insignificances, produint un avorriment mortal i, finalment, provocant una irritació malsana o la indiferència total. Unes diatribes que no només perden el valor diferenciador que se’ls pressuposa, sinó que arrosseguen a la irrellevància allò que sí que n’és, de políticament transcendent. La reducció de la confrontació política a picabaralla, bé sigui perquè se n’exagera la importància, bé sigui perquè se’n ridiculitza la gravetat, crec que és, ara mateix, el principal corc de la política catalana, tant de l’autonòmica com de la sobiranista. 

Que el Govern que tenim no és el resultat de cap enamorament ni d’una relació de confiança, ja ho sabem. El fonament dels actuals acords de govern és el d’un matrimoni de conveniència. No hi ha gens d'amor i tot és sexe, és a dir, poder. I és una relació que es consuma en el jaç que s’ha convingut dir-ne el mentrestant, que no és altra cosa que una espera sense esperança, un diàleg sense paraules i una promesa sense horitzó. De manera que si els tres actors de l’actual 52 per cent no són capaços d’abandonar el retret com a model de cohabitació, el mentrestant pot acabar sent la cuneta on l’enemic deixarà mort el sobiranisme, el fossat on es podrirà l’independentisme.

Salvador Cardús és sociòleg
stats