30/10/2021

Barcelona: ¿decadència o falta de rumb?

3 min

Estem assistint a un debat amb aires preelectorals sobre si el progressisme que governa Barcelona l’està portant a la decadència. Un debat que es creua amb una segona idea paral·lela, segons la qual l’independentisme estaria conduint Catalunya també per camins de paràlisi econòmica. Les recents dades de l’atur semblen contradir-ho. Diria que, en tots dos casos, el problema no és tant de vitalitat econòmica com de rumb. Faré aquí un viatge llampec a la Barcelona de fa 150 anys per mostrar la dificultat de generar consensos en moments convulsos, i com el progrés econòmic i social poden ser contradictoris.

Fa un segle i mig, el 1871, el regidor conservador Josep Rius i Taulet, que acabaria sent l’alcalde que va fer possible l’esclat industrial i urbanístic de l’Exposició Universal del 1888 (la del Parc de la Ciutadella), va impulsar la celebració per primer cop de les Festes de la Mercè. Aquell 1871 l’Ajuntament va convertir la ciutat en el primer municipi d’Espanya que instaurava per al comerç el sistema mètric decimal. En la mateixa data, i en el terreny cultural, naixia la revista La Renaixensa, impulsada entre d’altres per Àngel Guimerà i emblema de la recuperació del prestigi del català.

Els fets revolucionaris de la Comuna de París, amb el primer intent històric reeixit però breu d’alternativa popular al capitalisme, reverberaven aquí i provocaven una ofensiva governamental del govern de Sagasta contra sindicalistes i republicans: una vaga havia paralitzat la fàbrica de Can Batlló, aleshores l’empresa tèxtil més gran d’Espanya. L’any abans (1870) ja hi havia hagut, sobretot al barri de Gràcia, la revolta de les quintes contra el reclutament forçós a l’exèrcit. Estàvem en ple Sexenni Democràtic iniciat amb la Gloriosa del 1868, en què es va destronar Isabel II. Barcelona bullia en molts sentits, tant d’idees de revolta com de negocis. La ciutat acabava de sortir d’un episodi de febre groga, que havia arribat en vaixell procedent de Cuba i que va obligar a tancar i confinar el barri de la Barceloneta. Barcelona va quedar aïllada per vaixell i tren i es calcula que hi van morir unes 2.000 persones, d’un total d’uns 300.000 habitants. L’Eixample de Cerdà, aprovat per Madrid, ja donava ales a una nova i moderna urbs -no sense especulació-, però la higiene a la part antiga seguia sent precària. El mateix 1871 Cerdà va ser elegit diputat a Corts pel federalisme moderat (dos anys després, com a vicepresident de la Diputació, participaria en la proclamació de l’efímera Primera República).

I si de Cuba venia la febre groga, també allí s’havien gestat les grans fortunes catalanes. Fortunes esclavistes. El desembre de 1871 es creava el Círculo Hispano Ultramarino de Barcelona, que va liderar una campanya contra l’abolició de l’esclavisme amb el suport de la patronal del Foment del Treball i de l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre. Al capdavant d’aquell Círculo que volia mantenir l’esclavisme com fos malgrat els tractats internacionals hi havia Joan Güell i Antonio López. Les seves fortunes permetrien, en la següent generació (Eusebi Güell es va casar amb Isabel López), el mecenatge de l’obra de Gaudí. El lobi català va fer que Espanya fos l’últim país europeu a abolir l’esclavitud a les seves colònies americanes.

Així era, més o menys, la Barcelona de fa 150 anys: revolucionaria, emprenedora, classista, esclavista, industriosa, culturalment i científicament dinàmica, defensora de la seva llengua i història, republicana al carrer i monàrquica als despatxos, catalana i espanyola. Tot això passava a les portes del naixement d’un catalanisme polític que en bona mesura ha marcat la ciutat i el país durant més d’un segle en contraposició a un espanyolisme tendencialment autoritari. Aquella agitada Barcelona no tenia el rumb clar, però no es pot dir que fos decadent.

stats