06/06/2021

C. Tangana, excusa per descobrir els ‘Tiny Desk Concerts’

2 min
C. Tangana, excusa per descobrir els ‘Tiny Desk Concerts’

Ara que el Tiny Desk Concert de C. Tangana ha popularitzat aquest veterà format a les nostres latituds -i amb total justícia perquè és una meravella-, aprofito per recomanar alguns dels clips mítics d’aquest programa. Tots es poden trobar a YouTube. No és cap rànquing, sinó tan sols una selecció personal, filtrada inexorablement pels meus gustos. Per a qui no els conegui, els Tiny Desk Concerts són recitals d’un quart d’hora, fets en l’espai mínim que hi ha entre l’escriptori del periodista musical de la ràdio pública NPR i els prestatges del darrere. La configuració del lloc obliga, sovint, a buscar solucions imaginatives.

1. Blue Man Group. Són hereus de Jacques Tati i la seva mirada irònica sobre la vida moderna. Van vestits amb granota blava, la cara pintada per fer honor al nom de la banda i combinen música amb instruments creatius, humor i gestualitat. La seva visita a la ràdio pública es va convertir en una festa, amb els treballadors participant en una performance on s’enfotien dels discos d’autoajuda i meditació.

2. Sharon Van Etten. La segona visita de la cantautora de Nova Jersey, ara fa un any, va mostrar una artista en plena maduresa creativa i control de les seves forces. Però la meva recomanació passa per la primera de les aparicions al programa, una dècada abans. L’energia sense filtres que desprèn quan canta Peace signs acompanyada només de guitarra acústica i una amiga fent-li els cors té la potència inigualable de la música despullada i genuïna.

3. Pixies. Per molt que la seva producció darrera estigui demonitzada pels fans pota negra, els de Boston segueixen tenint aquell ull clínic per les melodies perfectes amb tres acords i mig. La particularitat d’aquest concert és que Paz Lenchantin es va presentar a la cita no armada amb el seu baix de sempre sinó amb un violí que subvertia l’esquelet habitual de les cançons del quartet.

4. Dua Lipa. Amb el confinament, el programa va voler seguir oferint tastos gravats en entorns diferents. Dua Lipa va condensar en setze minuts la seva proposta de pop elegant, sexi i empoderat, amb un aplom i una presència escènica que l’apropava a algunes de les grans figures dels anys 50.

5. Death Cab for Cutie. Els arranjaments florits alguna vegada emmascaren en excés les cançons del grup. Servituds, suposo, de ser una banda de festivals. Però en aquesta actuació minimalista -baix, piano i veu, sense guitarra- la fragilitat de Ben Gibbard es transmetia sense interferències. La versió de Black sun deixa brillar les paraules i es converteix en dolorosa i demolidora.

En són 5, per motius d’espai, però podrien ser-ne 50. I, insisteixo, el concert de C. Tangana és prodigiós: poques filmacions capturen de manera tan bonica el plaer de crear música entre amics. (I, ja que hi som, la paròdia del Polònia era, senzillament, sublim.)