Una calor insuportable

Fa temps que hi ha gent que s'enriu de l’angoixa climàtica o l’ecoansietat, especialment la que pateixen els joves, que veuen que el futur ve ple de sequeres i onades de calor més llargues i més freqüents. Aquests dies, en plena canícula, no paro de llegir notícies (no és difícil perquè apareixen per tot arreu) que parlen d’aquests anys que vindran. És inevitable que el meu cap s’imagini una vida futura insuportable plena de suor, de mareig i de mal de cap. Sobretot quan ara mateix ja no podem dormir a les nits, suem tot el dia, ens maregem, tenim mal de cap i vivim en pisos foscos. Tenim les persianes abaixades per evitar que aquest aire calent que envaeix els carrers entri a les habitacions. No tenim aire condicionat perquè som conscients del que comporta tenir-ne, per a la salut i per al medi ambient. Però estem pensant en tenir aire condicionat i a la merda la salut i el medi ambient. No som males persones. Hem votat partits que han promès lluitar contra el canvi climàtic, som conscients de la petjada ecològica i procurem evitar-la, reciclem tot el que és reciclable i consumim amb responsabilitat, si és que això és possible. Ja quasi no viatgem en avió i tenim mala consciència cada vegada que omplim el dipòsit del cotxe. Al mateix temps, hem de suportar una sèrie de propostes polítiques que insisteixen a destrossar encara més el present per fer un futur totalment insostenible i que tindran una pila de vots perquè encara hi ha moltes persones que consideren que la prioritat és mantenir un sistema que ens fa impossible el viure. Veiem com als de la cimera de l’Aliança Atlàntica també els la sua el canvi climàtic, perquè res del que té a veure amb l’armament és orgànic, però resulta que és el que ha de donar més seguretat als aliats. Les guerres no passen de moda i sempre estan disposades a prendre el protagonisme al clima o al que calgui. Els rics i famosos continuen bellugant-se pel món amb els seus jets privats mentre els pobres i desgraciats continuen morint al mar omplint pasteres que contaminen de mort les aigües i constaten que la mortalitat que genera l’absurd i injust repartiment de la riquesa al món és esgarrifosa i prescindible. Les onades de calor de l’any passat van provocar 15.000 morts a Europa. El gel es desfà a l’Antàrtida. Perdem les estacions, només hi haurà estiu i hivern. I l’estiu serà més llarg que l’hivern. O plou poc, o plou massa. Per omplir serveis informatius, ens inunden de rànquings i fan competir les temperatures les unes amb les altres com si fos un esport. ¿Com són capaços de dir, els negacionistes, que “és normal que a l’estiu faci calor” i que la resta és ideologia comunista? A qui arriben, doncs, aquestes alertes? Què s’ha de fer per crear consciència sense generar angoixa? Hi ha cap possibilitat?

Cada vegada em costa més entendre la nostra espècie. Per una banda, penso que és admirable com som capaços de conviure, perquè majoritàriament som capaços de conviure, però, per una altra, no puc evitar sentir un desassossec profund quan veig aquest menyspreu cap al nostre hàbitat, aquest egoisme polític de treballar a curt termini i, a sobre, fer-ho amb maldat. Ens demanen que siguem responsables i la nostra vida consisteix a assistir a una desfilada d’irresponsabilitats que tenen conseqüències per a tothom, fins i tot per als que, en el seu palau de vidre, creuen que se salvaran.

Jo soc una persona d’hivern, però creieu-me si us dic que el que més m’agradaria és escriure sobre les bondats de l’estiu, perquè m’estimo les estacions. Us demano disculpes. L’angoixa climàtica m’ho impedeix.