Carta a la selectivitat: 'Micro, càmera, examen'
Des de fa uns anys, informem minut a minut dels quatre dies en què els estudiants fan les proves de selectivitat. Si el juny de 1984, sortint d'examinar-nos, ens haguéssim trobat periodistes a fora l'aula no hauríem pensat mai que ens esperaven a nosaltres per col·locar-nos un micròfon a la boca, a l'espera d'unes primeres valoracions.
És notícia el primer dia de selectivitat, però també l'últim i els dos d'entremig. Ho és l'examen de català i el de castellà, i de qui són els textos que han triat els professors, no fos cas que s'hi poguessin detectar possibles traces d'adoctrinament o de trivialitat. Tot és susceptible de generar micropolèmiques evanescents, i això és el que hi busquem passant la lupa fins a l'última línia de cada prova. Què els han preguntat, pobres criatures: oxímoron o pleonasme? Quin és el grau de dificultat de la prova de matemàtiques d'aquest any? Darrerament, encara s'hi ha afegit un nou gènere: fer públics els exàmens als mitjans de comunicació i mirar de contestar-los per saber si també els aprovaríem nosaltres (aquí hauria d'haver escrit “els boomers”, per semblar que no ho soc). Completats els quatre dies que duren les proves d'accés a la universitat, ara ens toca esperar unes setmanes i posar-hi el llacet entrevistant aquells alumnes que hagin obtingut les millors notes.
Però no és només el focus mediàtic el que està sobre la selectivitat. També fa la sensació que les famílies viuen ara més pendents d'aquestes proves. No em sé imaginar els meus pares escrivint-me missatges d'ànims a la xarxa, abans de l'examen, ni tampoc que m'esperessin amb un regal si aprovava la selectivitat. Els adults que, de joves, no havien pogut anar a la universitat consideraven que ja tenien prou problemes com per preocupar-se dels exàmens dels seus fills. Estudiar era la nostra obligació. “Espavila”, et deien.
Però, esclar, també t'ordenaven callar quan parlaven els grans, mentre que els adults ara fan silenci quan sembla que el petit vol dir alguna cosa. I et feien escoltar la música que els agradava a ells. Era impensable que els pares s'haguessin d'empassar cançons infantils en un viatge amb cotxe. I no és que allò fos millor: és que era així, i punt. T'havies de sobreespavilar perquè no hi havia sobreprotecció. Potser aquest focus encegador sobre les proves de selectivitat forma part d'un mateix viatge en què el centre de gravetat sobre el qual pivota la societat cada dia està situat en edats més joves.
P.D. Doble bona notícia per als quaranta mil estudiants que han passat quatre dies d'exàmens: a l'hora que acabaven la selectivitat, llegien al mòbil que d'aquí deu dies tornen a obrir discoteques i bars musicals fins a quarts de quatre la matinada. L'estiu ja és aquí.
Albert Om és periodista
