15/02/2020

Cinc temes per a la negociació competencial

3 min
Cinc temes per a la negociació competencial

És previsible que les negociacions entre els governs espanyol i català es desenvolupin formalment a dos nivells. Un, que culminaria amb acord i consulta, és el de la taula de diàleg, centrada en la resolució del conflicte polític. Una apreciació realista de la situació ens ha de portar a concloure que aquestes negociacions seran lentes, i a desitjar que la impaciència no les malmeti. La persistència de la repressió fa difícil el seu progrés. Una de les raons per les quals Òmnium ha proposat que l’amnistia sigui part de l’acord polític és que elimina la possibilitat de prolongació de la repressió. Si una modificació del concepte de sedició en el Codi Penal té un efecte positiu sobre els presos, me n’alegraré. Però ¿qui ens garanteix que el Tribunal de Cuentas, o algun fiscal o jutge, o ves a saber qui, no insisteixi en l’actitud repressora? S’està discutint a l’Audiència Nacional si la responsabilitat civil prescriu. Només una amnistia ofereix garanties d’acabament.

L’altre nivell de negociació, segurament en el context de la Comissió Bilateral Generalitat-Estat, s’ocuparà dels temes relacionats amb competències. Per més que sovint es menysté aquest nivell amb el qualificatiu de “peix al cove”, el cert és que algunes de les coses que més apreciem de l’acció de la Generalitat són el resultat de traspassos fruit de la seva fermesa reivindicativa. S’ha de mantenir la pressió en aquest front. No veig cap justificació per no fer-ho.

Ara bé, els temes a tractar en aquest marc bilateral de negociació competencial han de ser importants, és a dir, han de tenir el potencial de representar avenços substancials en l’autogovern. El president Sánchez va transmetre al president Torra un llistat de 44 temes. Sembla que és un buidat de les moltes llistes que, en un moment o altre, s’han presentat per la banda catalana. Els punts són d’importància molt diversa. Alguns són del moment (ajuts pel Gloria ), d’altres de sempre (gestió de beques i subvencions). No seré jo qui digui que els 44 punts no han d’estar a la negociació. Però està clar que aquest llistat no pot ser l’agenda de negociació. Cal dir que el títol del document és Documento abierto de agenda para el reencuentro. Per tant, comencem per negociar l’agenda d’aquesta negociació. És interessant constatar que el document vol portar la negociació cap a les quantitats consignades a les partides pressupostàries de l’Estat. Crec, en canvi, que és molt més important negociar competències significatives.

Cada lector d’aquest article podria formular una llista de cinc temes clau que haurien de ser a l’agenda. Sense pretendre que sigui la bona, ofereixo la meva:

1. Agència Tributària. Hauríem de disposar d’una Agència Tributària integral, és a dir, que recapti tots els impostos i transfereixi a l’administració de l’Estat i a la Generalitat el que correspon a cadascuna. Si, com estableix l’Estatut del 2006, aquesta Agència ha de ser un consorci entre l’Estat i la Generalitat, doncs que ho sigui.

2. L’aeroport del Prat. És cabdal per a la competitivitat de Catalunya. No vull expressar recances sobre els seus plans actuals. En particular crec que el projecte de prolongació de la pista -que si comporta pèrdues de terrenys verds s’haurien de compensar amb la creació o recuperació d’altres, preferiblement en magnitud superior- està ben justificat. Però així i tot penso que aquest equipament hauria de respondre davant del territori que serveix. Recordem que a la fi del període Zapatero hi havia un procés molt avançat que hi portava.

3. El port de Barcelona. Faria una consideració similar. El port ha de poder adequar les seves infraestructures per competir lliurement en els mercats internacionals. Relacionat: quin sentit té que la Zona Franca depengui del govern central?

4. Rodalies. El futur de la metròpolis barcelonina depèn de la seva connectivitat interna. El problema de l’habitatge, per exemple, no es resoldrà a la Barcelona estricta. Vic, Manresa, etc. han de ser molt més a prop del centre de Barcelona. I això vol dir inversió i una gestió completa des de la proximitat que només serà possible si es traspassen terrenys ferroviaris, vies i estacions.

5. Universitats. Aquest punt respon a les meves proclivitats. Em puc imaginar que algú del món jurídic o de la salut en tindrà d’igual d’importants. Les universitats catalanes, com les espanyoles, estan encotillades per una llei estatal que condiciona fortament molts aspectes de la seva vida. Les nostres universitats, que ja són potents, ho podrien ser molt més si se’n deslliuressin.