Els clàssics catalans i la Renaixença catalana (1924)

Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsVa ésser J.V. Foix en un article a Monitor, si la memòria no em falla, el primer que va gosar dir que la segona renaixença catalana, la d’ara, la que representen, entre altres, els noms de Josep Carner i Carles Riba, era la nostra veritable Renaixença. Què significaria, aleshores, prenent aquesta afirmació al peu de la lletra, l’ample període que obre l’ Oda d’Aribau i es va cloent amb la mort o el silenci de tants escriptors venerables de la centúria passada? Tot el flameig del romanticisme fou a Catalunya foc d’encenalls només? Cal, per comprendre l’abast que J.V. Foix devia voler donar a les seves paraules, aturar-se joiosament davant el fet de la Fundació Bernat Metge o, amb el fulletó prospecte de “Els Nostres Clàssics” a les mans, endevinar què seran aquestes noves edicions. Dintre poques setmanes un altre esforç renaixentista s’aixecarà en el nostre horitzó nacional. A la tasca fonamental de donar als catalans els clàssics grecs i llatins en la nostra llengua, un grup selectíssim de professors i estudiosos afegeix la d’editar, en volums senzills, despullats de notes erudites, les obres dels nostres clàssics medievals. Sortosament les promocions intel·lectuals d’ara han assenyalat a temps (i el construeixen) el doble fonament que calia a la renaixença literària de Catalunya: els clàssics grecs o llatins, els clàssics de la nostra llengua. Damunt lloses i marbres com aquests les lletres catalanes se sentiran més fortes. La reparació dels oblits del vuit-cents fa que la renaixença actual sembli, en el seu començ segur, la primera. No cal insistir sobre l’inestimable servei que la col·lecció de “Els Nostres Clàssics” farà a la cultura catalana. Els seus directors assenyalen un doble objectiu: “La familiarització amb els escriptors de la bona època -diuen- augmentarà el coneixement de la llengua i afinarà el sentit estilístic”. I creuen, ensems, que servirà per fer palesa “la continuïtat de la nostra civilització i de la nostra història des de la formació de la llengua als nostres dies”. Voldríem que l’èxit d’una empresa així demostrés la necessitat imprescindible que Catalunya en tenia. La nostra llengua literària i la cultura general del país reconeixeran, temps a venir, en “Els Nostres Clàssics” una bona fita.