Claudia Goldin: un Nobel per desmuntar mites
De mitjana, les dones guanyem, a Europa, gairebé un 13% menys per hora que els homes. Què fa que, malgrat el pas del temps, el creixement econòmic i l’avanç social, les dones encara trobem una penalització salarial al mercat laboral? La resposta no està clara, però gràcies a Claudia Goldin, que ha guanyat el Nobel d’economia aquesta setmana, en sabem una mica més.
Sovint s’ha dit que les dones, tradicionalment, han escollit la vida domèstica. Que per raons biològiques, o socials, una gran majoria prefereix prioritzar el matrimoni i la maternitat a la carrera acadèmica o professional. Però Goldin va introduir en aquesta elecció el paper que juguen les expectatives. La “revolució tranquil·la” de la qual ens parla, el gran canvi social i laboral que fa que les dones participin cada cop més al mercat de treball des de mitjans del segle passat, va canviar les seves expectatives envers la seva vida, personal i professional. Formar-se, o iniciar una carrera laboral, és una inversió en capital humà que només té sentit si s’espera treure un rendiment. I, a partir de la dècada dels 70, són moltes les dones que, veient que les seves opcions no es limiten, com abans, a casar-se i ser mares, van optar per invertir en la seva formació.
Però un cop es comencen a incorporar de forma massiva al mercat laboral remunerat, la desigualtat continua. I una justificació per les altes bretxes de gènere existent –en salaris i llocs de treball– eren les habilitats i formació dels treballadors, superiors en el cas dels homes. Aquí Goldin analitza l’impacte de la píndola anticonceptiva als EUA, veient que la capacitat de dur a terme una planificació familiar, especialment per part de dones joves, els permetia continuar els seus estudis, invertint així en el seu propi capital humà.
Avui dia, malgrat el canvi en les expectatives personals i professionals, una major formació –en molts casos superior a la dels homes– i el control de la seva fecunditat, el mercat laboral sembla no ser capaç d’eliminar moltes de les bretxes de gènere existents. Treballs més recents de Goldin mostren com les dones tendeixen a demandar llocs de treball més flexibles, que els permeten conciliar obligacions familiars i professionals però que estan més mal pagats.
La solució rau en un mercat laboral més flexible, i un repartiment més equitatiu de les responsabilitats domèstiques. La mateixa Goldin és un exemple d’aquests canvis: va ser la primera dona a tenir una plaça permanent al departament d’economia de Harvard, i anima les dones joves a no abandonar la carrera acadèmica. La seva recerca, ancorada en dades històriques robustes, treu el debat sobre la igualtat de gènere de l’àmbit domèstic per situar-lo al centre de les discussions econòmiques ortodoxes. El seu missatge és clar: allò personal és, indubtablement, polític.
