La claudicació del PP
Tots els camins porten a Roma. Després que Mazón anunciés que deixava el càrrec, amb un any de retard, la primera iniciativa que van tenir tant ell com Feijóo va ser demanar a Vox que es posés en marxa per arribar immediatament a un acord i formar ja un nou govern. D'aquesta manera, s'acaben definitivament les ambigüitats. Vox està guanyant la batalla de la dreta. I el PP ja li reconeix que té la paella pel mànec. És el gran èxit de Feijóo. Quan va arribar, el PP era hegemònic a la dreta i Vox tot just començava a fer-se notar. Ara és imprescindible. Només Vox el pot dur al poder i, al mateix temps, no deixa de retallar-li suports i de prendre-li els vots de gent que, posats a fer, quan les barrabassades neoautoritàries de l'extrema dreta ja no són tabú en la lluita contra el mal personificat en el president Sánchez, acaba preferint el model a la còpia. És a dir, l'onada reaccionària que desestabilitza Europa s'està instal·lant a bona part d'Espanya.
I el PP, sense capacitat per vestir un discurs propi de defensa de la democràcia que atregui els sectors que viuen amb desassossec els temps que corren, va claudicant, es va desdibuixant i, com ha passat ara amb la petició d'ajuda a Abascal, regala una victòria a Vox que no li correspon. ¿Creuen realment que així dissimularan la realitat? És la ciutadania valenciana ofesa per la manca de complicitat i empatia d'un president insensible al que passa, el que ha provocat la sacsejada. Mazón se'n va. Per pura coherència, Feijóo l'hauria de seguir: si el president valencià ha resistit un any és per la nul·la autoritat del líder del PP, que prefereix el desgast a afrontar un problema quan cal. Ell ha posat el PP als peus de Vox i, a més, ho reconeix demanant-li que li posi el flotador. Abascal ja té el que volia: la iniciativa. I el més probable és que no regali res. Té a les mans una decisió determinant: acordar govern o forçar eleccions. Una oportunitat temptadora, perquè anar a votar podria aprofundir en la ferida. I deixar el PP molt tocat.
Quan les coses es fan malament els cables es creuen. I cada pas errat beneficia més el veí. En aquest cas Vox, el creixement natural del qual és a costa del PP. Fa un any, després de la seva exhibició d'incapacitat per sintonitzar amb la ciutadania en un moment tràgic, Mazón hauria d'haver plegat. I el PP hauria guanyat autoritat i reconeixement per fer la remuntada. La falta de lideratge de Feijóo ho va fer impossible. I ara li queda el camp bastant fora de control, amb un Abascal crescut que veu que el PP, amb molta brega i poc discurs, li està entregant un ampli espai conservador.
"Des del començament de la dècada de 2010 –diu Ignacio Sánchez-Cuenca–, el bloc occidental s'ha debilitat. Encara que s'acostuma a plantejar des d'una òptica econòmica, que sens dubte té una importància fonamental, crec que la visió política és tant o més significativa. Em refereixo a la pèrdua d'atractiu que ha sofert la democràcia liberal durant els darrers quinze anys. S'ha produït una mena de pinça contra ella mateixa. La democràcia s'enfronta al repte del nou autoritarisme (amenaça externa) i a la deslegitimació de l'opinió pública (amenaça interna)". I les dretes estan claudicant a tot Europa. Semblava que Espanya, per l'experiència viscuda durant el franquisme, resistiria millor. De moment, el balanç del període Feijóo és que ha posat el PP als peus de Vox. Ja no només lidien amb una ombra que poden necessitar per governar, sinó que li demanen directament ajuda. No és només un problema espanyol: és un problema que s'estén per les democràcies liberals. I no és cap consol.
