Un cop

Faran un menú al bar del costat del bufet, diuen, perquè ja és molt tard i no tenen temps d’anar a casa. Ella, tota decidida, mentre escriu un missatge al fill, que és a les pràctiques de conducció, fa per entrar. La porta és automàtica, però no s’obre. Es dona un cop, sonor, al nas, com a les pel·lícules còmiques d’abans. L’home que l’acompanya fa un gest de contrarietat i exclama: “Joder! El que faltava!”

Ella no reacciona. Reaccionen tots els parroquians del bar. Les cambreres la coneixen i de seguida li donen paper perquè aturi la sang. “Ploraria de vergonya”, exclama ella. “No, no pateixis! Li passa a molta gent”, fa un treballador de la botiga del costat, que esmorzava. I afegeix: “Avui t’he vist a la tele, has parlat molt bé”. Ella, atabalada encara, intenta veure l’abast de la ferida. Sang per dins, n'hi surt? Sí. I per fora? També. “Sí, sí...”, li contesta a l’home. És advocada i avui ha anat a parlar al programa matinal d’un cas mediàtic. S’ha posat la jaqueta de firma (ara tota tacada) i els pantalons texans que més estima i li ha semblat que havia explicat prou bé el que volia. S’ho ha pres com un joc, com un dia de festa. La sang no para de rajar. 

“Vols gel?”, fa un altre parroquià. I afegeix: “Laura, gel!” La Laura, que és la cuinera, de seguida en porta però ella no en vol. “Seu...”, fa una dona, tot agafant-la de bracet. “Posa el cap enlaire, ja està...”, diu un home vestit de repartidor. Ella dona les gràcies, demana perdó (és molt d’ella, això) i mou el cap, avergonyida. “No us amoïneu, ja està...”, fa. L’home que l’acompanyava és l’únic que no ha dit res. S’ha quedat quiet, palplantat, amb un gest de contrarietat a la boca. “Com és que no l’ajuda?”, xiuxiueja el repartidor. I la cambrera somriu i fa, tota natural: “Home! És que ell és el marit...!”.