12/04/2020

Salvar vides humanes o salvar l’economia?

5 min

Mentre mig món està confinat a casa seva per mirar d’evitar la pandèmia del covid-19, s’han plantejat debats al voltant de quina és la millor manera d’equilibrar el manteniment de la salut mundial i al mateix temps impedir que les conseqüències econòmiques siguin devastadores.

El vicegovernador de Texas, Dan Patrick (de 70 anys), va manifestar el següent: “Si algú em plantegés si com a persona d’edat estaria disposat a no sobreviure a canvi de mantenir l’Amèrica que volem per als nostres fills i nets, si aquest fos l’intercanvi, hi estaria totalment disposat”. En les seves paraules s’hi llegeix la recerca d’una solució que equilibri salut i economia, una recerca que ens fa entrar en un debat amb moltes arestes al voltant de quin d’aquests dos elements ha de ser més important per al futur del món: ¿sacrificar una (petita) part de l’espècie humana per garantir la subsistència econòmica de la resta, o preservar totes i cada una de les persones que avui estan vives mentre al mateix temps s’alenteix el ritme del món?

No és un debat evident, ja que hi podem entrar des de moltes perspectives diferents amb respostes potser sorprenents per a cadascun de nosaltres. Des del punt de vista de l’utilitarisme, teoritzat per Jeremy Bentham, la moralitat de qualsevol acció ve donada per la seva utilitat per a la societat. Pensar que podem arriscar la vida d’una petita part de la població (entre el 0,2% i el 2%, segons l’Organització Mundial de la Salut) i que d’aquesta manera podem evitar que la resta del món (és a dir, més del 98%, més de set mil milions de persones) es vegi empobrida i al límit del col·lapse podria acomplir aquesta premissa moral. Si, d’altra banda, llegim Steven Covey (autor del llibre Els 7 hàbits de la gent altament efectiva ) veurem que “el més important és que el més important sigui el més important”, i, si ho acompanyem dels principis pels quals qualsevol vida té el mateix valor, ens trobarem davant la necessitat de fer tot el possible, a pesar de les conseqüències, per preservar totes i cadascuna de les vides en joc.

Ideològicament podríem traçar, d’una banda, una línia que enllaçaria les teories més liberals que pretenen fomentar un mercat que s’autoregula, una realitat on el més fort sobreviu, on el principi individualista emergeix amb força per situar el futur d’uns per sobre del benestar del col·lectiu. I, de l’altra, les idees de caràcter més social implicarien una mirada col·lectiva, serena amb el present de les persones i solidària amb el futur econòmic basat en tenir i acumular menys però garantir uns valors col·lectius. Però estem veient estats diferents, governats per una d’aquestes dues ideologies, als quals la realitat d’un sistema de salut públic limitat per anys de crisi està obligant, per igual, a fer un discurs de preservació de les vides, mentre al mateix temps duen a terme accions per tal de decidir quines persones prioritzen a l’hora d’utilitzar els seus recursos (què fem quan el sistema sanitari es col·lapsa i arriben dos pacients amb la mateixa gravetat?, quin criteri de priorització i triatge fem servir?). I ens trobem així en un debat, altra vegada teòric i conceptual, al voltant del valor de la vida humana; un debat, però, que les circumstàncies actuals fan més real que mai. Debatem si la vida a la qual li queden pocs anys és menys valuosa que una altra amb dècades per viure, com si es tractés de la decisió d’aquella pel·lícula en què el protagonista ha de decidir quin futur prioritza i per tant qui pot salvar i qui no. Però ara no és una ficció que busca guanyar l’Oscar, sinó una decisió que ens acompanyarà moralment com a societat de per vida.

Assumir les tesis utilitaristes i liberals implica assumir que les decisions les basem en la felicitat que aporten els nostres actes. Així, mantenir l’economia funcionant implica buscar la felicitat de la majoria, la felicitat de poder seguir tenint, poder seguir pensant que podrem comprar, viatjar o simplement viure en un entorn que, comparat amb el de la majoria de la població mundial, no deixa de ser un entorn privilegiat. Ara bé, certament, la lògica del consum ens diu que prioritzar aquestes tesis pot fer (i segurament farà) més infeliç la majoria de la població mundial, perquè aquesta majoria no té accés als privilegis sanitaris ni de consum de la societat moderna.

Doncs bé, escollir aquest camí ens permetrà a tots fer-nos més conscients de les desigualtats que ens han portat fins aquí. Ens permetrà ser més conscients que aquesta manera de buscar la felicitat col·lectiva té efectes col·laterals, uns efectes que ara expressem en el debat al voltant de si hem de deixar morir o no la nostra gent gran, però que fins ara s’expressava en si hem de tenir mig món fent de factoria sense drets per a l’altra meitat del món; en si hem de fer servir alguns llocs del món com els grans abocadors d’Occident; o en si hem de permetre que el nostre ritme accelerat (cotxes, avions...) impliqui destruir l’ecosistema mundial.

Els nostres avis representen avui el que no hem volgut veure que estàvem sacrificant, com un sistema sanitari mundial absolutament empobrit, un entorn ambiental trinxat, un hiperconsum que domestica països amb pocs recursos per produir per als més desenvolupats, i una competència de valors entre la supremacia individual i un hipotètic benestar col·lectiu. La decisió del que volem fer marcarà, per sempre més, els valors amb els quals volem viure.

stats