Tot i tractar-se de la líder d'un partit polític amb expectatives electorals importants, la presència pública de Sílvia Orriols –i, en general, dels dirigents d'Aliança Catalana– és modesta. El fet contrasta amb polítics d'altres partits que es passen el dia explicant coses a les xarxes i fan tot el possible per ser omnipresents als mitjans de comunicació. En el cas d'Aliança Catalana, ¿es tracta d'una badada o bé d'una estratègia premeditada? Fa la impressió que, tot i ser arriscada, l'aposta ja està donant els seus fruits. Un partit polític que aspira a consolidar-se com a força hegemònica pot optar per dues estratègies: definir amb claredat el seu programa o bé transformar-se en una idea inconcreta destinada a ser interpretada pels electors segons les seves pròpies expectatives. Aquesta segona via, en aparença paradoxal, pot resultar eficaç en societats on la diversitat d’interessos fa difícil gestionar un relat únic i satisfactori per a tothom. La indefinició es converteix llavors en un actiu, perquè no és una absència de contingut sinó un mirall màgic on cada ciutadà hi veu reflectits els seus problemes i aspiracions. Marcada per la volatilitat i la immediatesa, la política actual tendeix a premiar aquells actors capaços de generar emocions fortes, més que oferir solucions concretes i factibles, que, ingènuament, ja es donen per fetes. La idea difusa, borrosa, funciona com un símbol: no diu exactament com es concretarà, però suggereix que pot arribar a ser el vehicle de canvi, o de seguretat, o de prosperitat, que cadascú desitja a la seva manera. L’ambigüitat permet que una mateixa consigna pugui ser llegida de manera diferent per un empresari que busca estabilitat, per un jove que cobra un sou insuficient o per algú que simplement està molt emprenyat amb coses que van passar l'any 2017. La força del partit-idea rau llavors en la seva capacitat de no contradir cap d’aquestes interpretacions, mantenint-se en un espai de significats flexibles i agradablement ambigus.
L'estratègia que comentem té un fonament psicològic: els individus tendim a omplir els buits amb les nostres pròpies expectatives. Quan un missatge és inconcret, però alhora es presenta com un decàleg punyent, cadascú l’adapta a les seves experiències i als seus desitjos. El partit no ven un programa, sinó que ofereix un contenidor simbòlic que cadascú omple com li ve de gust. El resultat pot traduir-se en una adhesió emocional més forta, perquè l’elector percep que aquell partit que en realitat no diu res li parla directament a ell, encara que en realitat només li hagi ofert la musiqueta d'una cançó sense lletra. La inconcreció esdevé, doncs, una forma de –diguem-ne– intimitat política: cadascú hi veu reflectides les seves pròpies conviccions, a cau d'orella. Hi ha també un avantatge estratègic: la indefinició permet esquivar conflictes interns i externs. Quan un partit té un programa massa clar i un líder que el comunica d'una manera més o menys regular i clara pot excloure sectors que no comparteixen marcialment l'ideari. En canvi, una abstracció vaga pot integrar sensibilitats diverses, i fins i tot contradictòries, sota un mateix paraigua. En un entorn mediàtic saturat, la simplicitat d’un missatge inconcret —un eslògan curt, o fins i tot un simple gest— té més capacitat de penetrar que un programa detallat. La política esdevé d'aquesta manera un curiós exercici de gestió d'interpretacions subjectives.
L'estratègia que comentem comporta riscos. La manca de definició pot generar frustració quan arriba el moment de governar, o de col·laborar amb un govern, i els electors descobreixen que les seves respectives percepcions subjectives de la idea borrosa resulten mútuament incompatibles. Això també pot ser gestionat, però: mentre dura la fase de mobilització, la idea inconcreta és suficient per anar acumulant poder. La inconcreció, en definitiva, no és ben bé un defecte en aquest precís context, sinó una etapa transitòria per provar de construir majories. És això el que està passant en el cas d'Aliança Catalana? No hi posaria la mà al foc: de moment només estem parlant de prospeccions demoscòpiques sense un horitzó electoral immediat. En tot cas, avui la política ja no és tant l’art de governar com l’art de suggerir, d’evocar, de permetre que cadascú visualitzi el futur (i el passat) a la seva manera. Heus aquí una impressionant paradoxa: com més inconcret és el programa d'un partit i més inaudible resulta la veu dels seus dirigents, més il·lusòriament concret i clar esdevé en la ment de cadascú...
