05/02/2022

Dia D

3 min
El desembarcament de Normandia, el 6 de juny de 1944.

Confio que els lectors de l’ARA sabran perdonar que –un cop més– escrigui sobre la ciutat de Badalona, on visc des de fa una pila d’anys. Començaré per explicar-vos que aquesta és una ciutat amb un problema històric d’autoestima. En molt bona part crec que l’ha provocat la seva proximitat a la gran i abassegadora Barcelona; també la fama que va adquirir a les darreries del franquisme en relació amb la inseguretat que hi havia als seus carrers. Som molts els que provem de lluitar contra aquests complexos, però no hi ajuda gaire que algunes opcions polítiques hagin agafat el megàfon per amplificar alguns fets desgraciats. I tot per arreplegar quatre vots.

Els motius d’orgull dels badalonins, doncs, es poden comptar amb els dits d’una mà: el llegendari club de bàsquet del Joventut i el seu palmarès; el pont del Petroli (avui dia encara sense reparar dels estralls del temporal Gloria, del gener del 20!); la magnífica Rambla i el barri de baix a mar... i la sorra de la platja, que no és prou farinosa perquè s’enganxi a la pell, amb els grans del gruix exacte perquè s’espolsi fàcilment, i de tacte agradable. Els arguments són sòlids i es reciten amb contundència. Els he sentit desenes de vegades.

Entendreu, doncs, l’impacte que em va provocar saber que la sorra de la platja de Badalona va ser una de les raons per les quals els dirigents dels aliats a la Segona Guerra Mundial van valorar seriosament que el famós desembarcament de Normandia tingués un segon front a la costa de Badalona.

Així ho assegura l’historiador Pere S. Argila en un article a la revista Sàpiens. Segons la seva investigació, el president nord-americà Franklin Delano Roosevelt era partidari de desembarcar també a Badalona per neutralitzar el règim franquista i acabar guanyant la guerra. Els americans consideraven que la costa catalana, i en concret Badalona, era un indret estratègic per la seva proximitat a Barcelona, perquè la platja és poc fonda i perquè... la sorra era l’adequada per a aquest tipus d’operacions militars.

Va ser el primer ministre britànic, Winston Churchill, el que va vetar aquesta proposta perquè temia que aquest moviment provocaria l’ascens de les esquerres al govern d’Espanya. Era l’operació Dragoon.

Però, superada aquesta “anècdota històrica”, ens podem plantejar què hauria passat si a Badalona s'hi hagués produït finalment un desembarcament tan decisiu? Estic força convençuda que, a hores d'ara, els problemes d’autoestima dels quals us parlava en començar aquest article no existirien.

Podem imaginar que el museu de la ciutat, a més a més de les magnífiques termes romanes, tindria una gran sala dedicada a recordar el nostre particular Dia D; s’haurien rodat desenes de pel·lícules en l’escenari del desembarcament; el nom de la ciutat de Badalona protagonitzaria entrades destacades a totes les enciclopèdies; la ciutat rebria cada dia milers de turistes; l’economia badalonina estaria plenament enfocada al turisme. I potser Barcelona ja no ens faria tanta ombra.

Quantes decisions com aquesta poden haver canviat el curs de la història d’una ciutat, de generacions d’homes i dones que ara per ara viurien una realitat radicalment diferent. No fa un cert vertigen pensar-ho?

Mai no sabrem del cert fins a quin punt el desembarcament de Badalona va ser una opció real ni què va fer-la decaure. Tampoc no sabem quants altres pobles i ciutats arreu del món han vist alterada la seva història (i el seu present) per un gir inesperat dels esdeveniments.

Només sabem (i si no ho sabeu, podeu venir a comprovar-ho) que la sorra de la platja de Badalona és d’una qualitat que resisteix poques comparacions.

Sílvia Soler és escriptora