Un homínid agafa un os de terra i el llança a l’espai. Un salt de 4 milions d’anys. El futur és aquest os fet nau sideral allà dalt. L’inici de 2001: una odissea de l’espai va passar de veritat al monestir de les Avellanes. Avui, les capitombes espai-temps no paren de donar voltes. Stanley Kubrick ja vol sortir del taüt.
Un home empaitat per l’ahir i el demà pica a la porta de l’església de Vilanova de la Sal el 2 d’octubre del 1906. Josep Utgé porta quilòmetres corrent. És el majordom d’Avellanes. Per servir-los. Sí, és això: aquí teniu una caixa d’un metre de llarg, quaranta-dos centímetres d’ample i trenta de profunditat. Però on la posarem? Aquí. Dins d’una tomba enmig de l’església. Ara, al mort, l’acompanyen vuit segles d’història i uns quants cadàvers més: els ossos dels comtes d’Urgell.
El secret va passar de boca en boca i no va sortir mai de la boca. Els pobles són caixes fortes de memòria i pell. Però el 1967 van sortir. Els ossos dels comtes van de Vilanova de la Sal al monestir d’Avellanes. El 1967 clona el 1166, quan els comtes d’Urgell, Ermengol VII i Dolça de Foix, a partir dels trossos funden l’abadia de Bellpuig de les Avellanes. En ple franquisme sembla que estem a l’Edat Mitjana. Només un detall desconegut d’una bogeria col·lectiva que va dels pagesos a la noblesa. Al castell de la Ràpita, a la vora de Balaguer, es va fer un dinar fúnebre (per la digestió dels morts!) i es va hissar soliua… la bandera del comtat d’Urgell. Al·lucina: espasa desembeinada amb coca de recapte. Els ossos van tornar a casa, però els feia mal l’esquena.
Primer, el 1906, Josep Utgé es va esllomar arrapant-los a bocins, a contrarellotge. Abans que marxin els seus llits, el seu esperit: els sepulcres dels comtes d’Urgell. El propietari del monestir de les Avellanes, el banquer Agustí Santesmasses, se’ls ha venut a un antiquari de Vitòria. I acabaran a Nova York, al Museu The Cloisters. Molt bèstia. El poble clama al cel i plora a la terra. S’han venut els nostres morts. Les cares més lluminoses de l’art gòtic català en horitzontal. Un dels cims de la història política, artística, genètica: la Catalunya comtal. Se’ns han venut. Ningú mai més ha descansat. Però un dia es va deixar de plorar.
Les llàgrimes es van convertir en vida: som els bits, els dígits, de la vida que no mor. Des del 2016 un projecte gestat per la Diputació de Lleida i el monestir de les Avellanes comença l’operació retorn clonat. Primer, escanejar els sepulcres que hi ha a Nova York. Després, reconstruir-los a Catalunya. Els ianquis han al·lucinat mandonguilles amb sèpia amb la pionera tecnologia catalana dels artesans tecnòlegs de la Garrotxa, amb Francesc Montero al capdavant. No ho havien fet mai. I tenim ja el del vescomte Àlvar II. El comte Àlvar I i la comtessa Cecília de Foix, a punt. I després vindrà el comte Ermengol X. Els cossos tornen en 3D i els ossos ressusciten.
Som davant d’un nou llenguatge planetari i de país. El diàleg Estats Units-Catalunya. La conversa Nova York-Avellanes. Ells tenen els sarcòfags reals, però nosaltres tenim la memòria, la història. Hardware i software. Tothom es necessita per comprendre. El naixement d’una nova diplomàcia per resoldre batalles museístiques, patrimonials. Dins de les caixes hi és tot: el passat i el futur. Serem nació per clonació. Serem món per contaminació. Però serem per lluita: aquest és el Joc-Xoc de Trons. La guerra és de tu a tu. Els comtes d’Urgell ho sabien quan van decidir enterrar-se a Avellanes: capital de l’eternitat de la vida.
