Donem per acabat (no pas astronòmicament ni meteorològicament, però sí al calendari laboral) aquest estiu del 2025, que, des del meu punt de vista, ha estat un estiu estrany. Un estiu d’onades de calor i onades d’incendis, amb les serps informatives pròpies de l'època, però la majoria en negatiu i amb polèmiques eternes i molt agres.
L’estiu del 2025 m’ha deixat algunes sensacions inquietants o directament depriments. El moment culminant d’aquest desassossec el vaig viure un parell de dies abans de la Mare de Déu d’Agost, a la ciutat alsaciana de Colmar. Immersos de ple en l’onada de calor que ofegava tot Europa, ens havíem resignat a sacrificar les hores de més calor i passar-les tancats a l’hotel amb l’aire condicionat. Cap a quarts de vuit del vespre vam armar-nos de valor i vam sortir a fer un tomb.
Colmar –que és una ciutat molt turística– ens va rebre amb una bafarada ofensiva d’aire calent i els carrers buits. Vam caminar sense ganes cap al centre, ple de restaurants i terrasses i desolació. Aquell vespre les terrasses eren buides i només hi havia cambrers fastiguejats, vantant-se amb la carta per poder respirar. Nosaltres caminàvem sense esma, desconcertats davant del fet que s’anava fent de nit i la temperatura no baixava ni un grau. Les escasses persones que ens creuàvem pel carrer avançaven amb la mateixa pesantor, a poc a poc però amb ganes d’arribar a casa o a l’hotel, en silenci, sense alegria. No semblava estiu: semblava una escena de Black mirror.
Aquestes onades de calor que segons sembla no podrem evitar d’ara endavant s’han empassat els estius que coneixíem. No ve de gust passejar, ni els jocs a l’aire lliure, ni les llargues sobretaules en una terrassa, ni visitar llocs desconeguts, ni gaudir del menjar.
He recordat un article que vaig publicar en aquest diari l’estiu del 2016. El vaig escriure amb les respostes de familiars i amics a la pregunta “Què és l’estiu?” No el llegiu si sou molt sensibles i teniu tendència a caure en la malenconia. Tinc la sensació que, en bona part, hem perdut l’estiu que coneixíem. Des de fa dies, només em ve al cap aquella cançó de Green Day, Wake me up when September ends.
Per no acabar amb mal gust de boca, us deixo aquí alguns pensaments estiuencs que he retrobat buscant aquest article antic. Henry James va escriure: “Summer afternoon, summer afternoon; sempre m’han semblat les paraules més boniques de l’idioma anglès”. Tarda, vesprada, horabaixa, capaltard. També em semblen paraules boniques, però ho són més quan hi pots afegir aquest “a la fresca” tan nostre. I quan les pots dir en la teva llengua sense que ningú et miri amb estranyesa, hostilitat o menyspreu, esclar.
També enyorarem poder seure en una terrassa a fer el vermut o la cervesa d’abans de sopar: aquests costums tan arrelats acabaran desapareixent, perquè els nostres restauradors s’esforcen per adaptar-se als fusos horaris dels turistes i a quarts d’una del migdia o a les set de la tarda les taules ja estan reservades per a ells.
Potser ens haurem de plantejar no fer les vacances els mesos de juliol i agost, diem. Però aleshores els haurem de viure a la ciutat. I com resistirem una onada de calor rere l’altra, a ciutat?
En direm estiu, però serà tota una altra cosa.
