Educar les emocions / Unes normes per a Twitter

Educar les emocions

Les virtuts d'un director de diari, redacció enllà, es podrien mesurar per les informacions que publica, per les que decideix no donar, pel criteri editorial, pel to de les seves pàgines i pels opinadors que aconsegueix reunir. També, suposo, per les promocions del seu diari. En aquest sentit, Carles Capdevila -que aviat farà tres anys que signa com a director de l'ARA-, en comptes de regalar uns anells de quincalla o vendre uns ganivets per fer sushi, ens ha sorprès, curs rere curs, amb béns d'alt valor afegit cultural. Va començar amb l'arriscada col·lecció de la Bernat Metge (els imprescindibles grecs i llatins traduïts al català), va continuar amb la selecció dels millors poetes catalans del segle XX i, a partir d'ara, atenció a la novetat, ens sorprèn amb els clàssics de la literatura juvenil. Del Mecanoscrit del segon origen a L'amic retrobat . De Marcovaldo al Món de Sofia . La gràcia de la idea és que vostè decideix fer aquesta col·lecció i, automàticament, es fan arribar els mateixos llibres a l'escola de Catalunya que vostè vulgui. Apostar per fer arribar a les escoles un bon recull de la millor literatura juvenil és un regal original i útil. Però què és la literatura juvenil? L'enyorat Emili Teixidor, en el seu assaig La lectura i la vida , considera que és aquella que educa les emocions, excita la fantasia i ordena el pensament. I ho fa, sovint, a partir d'una certa transgressió. Naturalment, el sexe, la mort i el poder, a diferència de la literatura per a adults, no acostuma a presentar-s'hi amb tota la seva universalitat i cruesa. Em fa il·lusió que l'Emili Teixidor també tingui, en aquesta col·lecció, un llibre seleccionat. I la tria de l'ARA, amb el Retrat d'un assassí d'ocells , ha estat molt encertada. La gent que llegeix, deia sovint l'Emili, viu més: perquè viu la seva vida i la dels llibres que llegeix.

Unes normes per a Twitter

Els missatges públics en 140 caràcters potser no donen per educar emocions, però l'objectiu de les xarxes socials tampoc no era aquest. Twitter mai no ha volgut aportar els beneficis d'un llibre, però com a font d'informació instantània ha revolucionat el paradigma, ha sacsejat les relacions interpersonals, i com a socialització de la comunicació és un fenomen interessantíssim. Després del regal de Muñiz Fernández al Madrid, Piqué i Arbeloa, amb molt sentit de l'humor, se les van tenir a Twitter. Ves per on, les seves piulades s'havien convertit en les velles discussions de Canaletes, ja extingides. Vet aquí l'adequació de la picabaralla entre un del Barça i un del Madrid al segle XXI.

També sabem que l'aparició dels mails, els SMS i, potser no tant, Twitter ha provocat no pocs divorcis. Qui no coneix algú que li va trobar a la parella un SMS ensucrat amb l'amant? Qui no s'ha equivocat i li ha enviat el missatge que no convenia a la dona que no tocava? En les últimes setmanes m'ha sabut greu que a un conegut -un bon professional- l'hagin acomiadat de la feina perquè va fer una piulada del tot inconvenient des del seu compte de Twitter. En comptes de fer-ho com solia, a través d'un compte alternatiu amb un pseudònim, ho va piular amb el seu nom i cognom i avatar corresponent. Allò em va fer pensar que, a Twitter, abans d'escriure s'ha de comptar fins a deu i estar ben segur del que fas. I se'm van acudir tres consells a tenir sempre en compte abans d'enviar una piulada. 1. No la facis mai des de la indignació. 2. Si a la llarga o a la curta pot perjudicar la teva família, no la facis. I 3, i el més important de tots, en cas de dubte, no l'escriguis. Diuen que l'autocensura és la pitjor de les censures, però si sempre i en qualsevol circumstància diguéssim de tothom el que pensem, la convivència seria impossible.