06/03/2020

Paranys del feminisme neoliberal

3 min
Saludant el 2016 amb transparències i sostens

Ara que s’acosta el 8 de març i que vivim un ressorgiment del moviment feminista en tots els seus avatars, onades i variacions, ara que feminista ha deixat de ser l’insult equivalent a vella malcarada en què s’havia convertit fins fa ben poc, potser val la pena aturar-nos a assenyalar alguns paranys i contradiccions que s'observen més clarament en aquesta revifalla. Comencem per un parell de preguntes impertinents: ¿tot allò que s’etiqueta com a feminisme és feminisme? I ¿pot existir un feminisme neoliberal?

Dir que el cos de la dona ha estat considerat un objecte (estètic, sexual o reproductiu) no és res original. Ara bé, que algunes dones que s’autoanomenen feministes facin una lectura neoliberal del vell eslògan del anys 60 que cridava “El meu cos és meu” és nou i paradoxal. Un llibre de la feminista italiana Ida Dominijanni publicat el 2014, en el crepuscle del model berlusconià, titulat Il trucco. Sessualità e biopolitica nella fine di Berlusconi [El maquillatge. Sexualitat i biopolítica en la fi de Berlusconi] m’ha fet pensar sobre aquesta qüestió.

Seguint la lectura de Dominijanni podem veure que els moderns avatars del patriarcat ja no reclouen la dona en l’espai domèstic, però l’exploten en l’espai públic, com succeeix en el món laboral a través de la bretxa salarial, per exemple. Sota una aparença de llibertat es reprodueixen velles formes de dominació disfressades ara de lliure elecció. De la mateixa manera que, com assenyala el filòsof Byung-Chul Han, ens explotem a nosaltres mateixos treballant per a un sistema capitalista sense tenir darrere un capatàs amb un fuet –esperonats per la competitivitat i pels paranys d’un consum desaforat que ens fa treballar molt per aconseguir el que no ens cal–, algunes dones apliquen al seu cos els paràmetres d’una economia neoliberal i el transformen en el seu capital, creant una nova versió de l'eslògan, ara convertit en “El meu cos és meu i si vull el venc”: una evident tergiversació de la idea original. Quan dèiem “El meu cos és meu” no volíem dir que el podíem convertir en un bé econòmic. La intenció inicial de l’eslògan era afirmar l’agència de la dona sobre el seu cos, el seu dret a protegir-lo contra accions externes no desitjades; era defensar la seva capacitat d’escollir si volia ser mare o no ser-ho, mitjançant el control femení de la concepció, que és una de les grans revolucions del segle XX, o bé amb l’opció d’un avortament segur que frenés per sempre aquells terribles relats de clandestinitat i de mort. Vull aclarir que quan parlo d’un ús capitalista del cos de la dona no em refereixo només a un cert discurs legitimador de la prostitució. Aquest és un dels cavalls de batalla dels feminismes actuals, que se situen a favor de la seva legalització o de la seva prohibició amb un ampli ventall d’arguments sovint respectables, tot i que a mi, feminista de la vella guàrdia, em continua semblant que el tant per cent de dones que lliurement –i caldria estudiar molt bé què vol dir lliurement– trien ser prostitutes no pot amagar el fet aclaparador del tràfic, l’opressió i la violència que envolta aquest negoci. Penso més aviat en petites formes d’autoexplotació del cos, sovint gairebé inconscients, com la competició amb si mateixes d’algunes presentadores de televisió que es consideren feministes però construeixen tot un espectacle de màrqueting al voltant del vestit que lluiran la nit de Cap d’Any, competint amb elles mateixes per tal que cada any sigui més agosarat que l’anterior. Penso també en una cultura que blasma, i fa bé, la pederàstia, però que hipersexualitza el cos de les preadolescents amb la moda i la pressió social o els construeix fantasies de princesa Disney. ¿Col·laborar utilitzant “El meu cos és meu” en la perpetuació d’estereotips patriarcals, ser feminista però fer servir les “armes de dona” com un ham per pescar incauts, encara que s’ho mereixin, és legítim? Virginie Despentes, que no és una feminista de la corda de Concepción Arenal, precisament, i que en molts moments reivindica l’ús comercial del propi cos com a eina subversiva, diu, però: “La feminitat és l’art de ser esclau. Podem dir-ne seducció i fer-ne una qüestió de glamur. Es tracta només d'acostumar-se a comportar-se com un inferior”.

Soc ben conscient que a l’agenda feminista hi ha qüestions més importants que aquesta, algunes de ben tràgiques, però si no som conscients de les contradiccions del nostre discurs serem un blanc fàcil per a l’atac d’aquells que voldrien un retorn al patriarcat del segle XIX. Estem avisades.