D'ençà de la globalització i la financerització de l’economia, les poques persones que realment compten han acabat per desaparèixer de la realitat, han adquirit una condició etèria. Ja no són terrenals, cada vegada són menys i no podríem ubicar-los en cap espai concret. Els grans propietaris, els rics d’abans, actuaven en un lloc específic. Era així al segle XIX i durant gran part del segle XX. Industrials i financers tenien una pàtria, s’identificaven amb una cultura, un territori i una gent. Volien formar part d’una comunitat i ser-hi reconeguts com els membres més rellevants. Fossin industrials, financers o rendistes, les classes dominants, sense deixar d’explotar els seus coetanis tant com podien, tenien uns límits i feien alguns gestos, justament per ser reconeguts com a mecenes o benefactors. Volien distingir-se, però afirmaven la seva pertinença tot deixant traces de ser d’un lloc. Hi ha a Catalunya una àmplia burgesia que, en altres temps, volia ser respectada, reconeguda i valorada, encara que el seu gran negoci fos el tràfic d’esclaus. La família Botín, que s’enriqueix fent de banca arreu, es cuida molt de mantenir una relació privilegiada amb Santander, ciutat que precisament dona nom al seu negoci. Que els molt rics mantinguessin la terrenalitat no feia les coses més justes, però mitigava una mica la desigualtat, la reconeixia, i implicava una vinculació amb una gent i un territori, encara que sempre se'ls miressin per sobre l’espatlla.
Els superrics actuals, molt pocs i molt vanitosos, viuen fora del món i no es vinculen ja a cap territori ni a ningú. Han accentuat tant la distància econòmica i física que no formen part de res ni tenen com mitigar les seves activitats vergonyoses. Generalment són inversors globals en multinacionals o plataformes tecnològiques, i no tenen cap contacte amb els treballadors que tiren endavant les empreses que els reporten beneficis. Viuen en una realitat paral·lela, han fugit del que és figuratiu o s’han instal·lat en el món de l’abstracció. Les seves decisions afecten, sovint de manera molt negativa, milions de persones que per a ells només són números en un full d’Excel. No coincidiran mai ni enlloc amb les famílies que hagin pogut arruïnar o amb els milers de persones que han deixat sense feina. Habiten en un videojoc on només pot haver-hi guanyadors únics, aquesta és la batalla, no existeixen persones ni efectes socials i, encara menys, l’obligació de pagar impostos. No és que els rics actuals siguin més cosmopolites, ara són extraterritorials i viuen en una postrealitat que els fa insensibles a qualsevol consideració humana o social. Impregnats d’un individualisme salvatge, creuen merèixer allò que han aconseguit, i obliden inclús que han convertit en negoci el fruit d'una recerca tecnològica feta amb diners públics, o que aconsegueixen monopolis globals gràcies a un estat imperialista que els dona cobertura. Avui, el 0,001% de la població disposa de tres vegades més que el 50% més pobre de la població mundial. Les 100 majors fortunes acumulen una riquesa que supera els 6 bilions de dòlars, és a dir, 5 vegades el PIB d’Espanya.
Aquesta gent no viu enlloc de manera fixa ni es deixa veure. Coincideixen en llocs extremadament exclusius. No volen saber res de la realitat i del món. Detesten reconeixements menors com donar nom a carrers o estàtues a la plaça d’un poble. Són invisibles, perquè aquesta és la seva pretensió. Volen ser idolatrats i deïficats, i això requereix misteri, no proximitat. Cal que la realitat no els faci prendre decisions equivocades, no es poden permetre cap sentit d’equitat, justícia o merament d’humanitat. Darrerament, la desclassificació de papers d’Epstein, pederasta i organitzador d’esdeveniments per a ultrarics i influents, ha posat en evidència la part “lúdica” d’aquest món, en el qual es pot obtenir tot prescindint de qualsevol consideració ètica o moral. El cas Epstein donarà molt de si. Un sistema extremadament pervers d’espionatge jugant amb el xantatge que permeten les perversions privades ben fotografiades i documentades. No és clar encara qui movia els fils, però sembla que té molts números l’espionatge israelià. Milions de documents, de fotografies, que il·lustren l’altra cara del món real. A què dediquen el seu temps lliure? Els poderosos i influents, d’ideologies diverses, jugant a deixar anar la seva part més obscura, convençuts que tot els està permès, que el seu regne no és d’aquest món i que, sobretot, busquen alternar entre ells, vivint en un món paral·lel on, malgrat haver-hi molts creients, no hi ha el concepte de pecat ni Codi Penal que valgui, això és per als pobres i per a la societat vulgar. Epstein feia d’aconseguidor i alhora els facilitava una cultura i uns hàbits infernals. Una demostració que la lluita de classes continua existint, també en una dimensió moral, només que avui dia s’ha tornat salvatge.
