26/01/2022

L’Escola del Mar: una escola de civisme

3 min
L'Escola del Mar.

Fa cent anys, el 26 de gener de 1922, es va inaugurar, a la platja de la Barceloneta, l’Escola del Mar. Una escola municipal que encara existeix, malauradament ara lluny d’aquella platja, perquè el preciós edifici de fusta que va construir Goday va cremar el gener de 1938 a causa de les bombes llançades per l’aviació italiana. Amb el temps, és l’escola que s’ha convertit en el símbol de la gran obra pedagògica que va dur a terme l’Ajuntament de Barcelona a partir de 1908, quan es va aprovar el famós pressupost de cultura. Un pressupost que va impulsar un projecte educatiu formidable del qual van sorgir escoles com les del Bosc, Baixeras o Ramon Llull, algunes de les quals es va apropiar l’Estat al final de la guerra. I que ningú ha retornat a la ciutat.  

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Aquest aniversari, més enllà del reconeixement a les persones que van fer possible aquelles escoles, com Manuel Ainaud, l’artífex d’aquell projecte, o Pere Vergés, el director de la del Mar, podria ser l’ocasió per revisar la nostra herència pedagògica i extreure’n totes les experiències que encara ens poden orientar ara. Estem en un moment en què els canvis educatius són indispensables; moltes escoles ho saben i han iniciat ja experiències de renovació. S’enfronten, però, a una gran dificultat: el concepte educatiu que ha esdevingut hegemònic en els darrers anys és encara molt potent, i qualsevol canvi xoca amb la por de la població que les seves criatures perdin oportunitats professionals i laborals. Com si les innovacions aboquessin a la ignorància i a la pèrdua de competitivitat.

Pensada per acollir les criatures dels barris més pobres, més amenaçades per les malalties –la tuberculosi feia estralls en aquells anys– i per privacions de tota mena, l’Escola del Mar posava l’accent en el desenvolupament integral de l’alumnat, tant des del punt de vista físic, com social, intel·lectual i artístic. Les activitats pedagògiques centrals eren la vida social, la biblioteca, la ciutat, la natura, la música i els escacs. Sorprenent, oi? Ningú no parlava de currículum. Ara se’n parla molt, però les biblioteques de moltes escoles tornen a estar tancades. I on, si no, hem de trobar la cultura? 

Per entendre els objectius d’aquella escola, com de la majoria de les que va crear l’Ajuntament de Barcelona en aquella etapa, cal veure com han anat evolucionant després els objectiu educatius. A partir de mitjans del segle XX hi ha una expansió i diversificació del mercat de treball, augmenten les posicions de comandament i les intermèdies. S’obre, per tant, dins el món occidental, una perspectiva del que s’ha anomenat ascensor social. I una de les bases per a aquest ascens és el nivell educatiu assolit. Sorgeix així el concepte de “capital humà”. Les persones ja no són persones, sinó “un capital”. L’educació ja no és un procés de socialització per aprendre a conviure, sinó una inversió, amb uns valors determinats en funció de títols, notes, especialitats, etc. Un capital que cal invertir adequadament per obtenir retorns econòmics i que es mesura mitjançant exàmens i proves per poder establir una jerarquia estricta. Com a professora us puc assegurar que la funció no explícita més important que se’ns demana és la de suspendre, la de classificar l’alumnat ben ordenadament, com qui separa el gra de la palla. Quin escàndol, si aprovéssim a tothom!

Lluny d'això, la finalitat d’aquelles escoles era educar per al civisme, per a la inserció en la vida col·lectiva, no per al profit individual. No es tractava de “saber moltes coses”, no hi havia llibres de text. Es buscava que cada criatura pogués desenvolupar la seva personalitat per esdevenir un membre útil a la comunitat, que hi trobés el seu lloc i que adquirís un sentit de la responsabilitat en relació a les tasques que li eren encarregades. Per això la vida social era gairebé l’element central de l’escola, i tothom tenia un càrrec, una responsabilitat, amb molts moments destinats a “actuar”, en els quals cada noi i cada noia desenvolupava la seva feina de manera autònoma, pensant sempre en la millora del conjunt. ¿Vol dir això que adquirien pocs coneixements? Ben al contrari, llegien constantment i amb gust els llibres que triaven, i que esdevenien referències per a tota la vida. Tenint com a punt de partida la cultura grega i mediterrània, la bellesa, l’harmonia, el pensament.

Els que vam tenir la sort de ser-ne alumnes, enyorem aquella escola i aquell extraordinari esforç de l’Ajuntament de Barcelona, quan l’educació era concebuda com a camí de ciutadania i d’aprenentatge de la convivència. El covid ens ha mostrat la necessitat urgent d’una educació cívica. Tant de bo pogués renéixer aquell edifici a la platja, com ha proposat Marc Cuixart, l’arquitecte net de Goday, per convertir-se de nou en escola de civisme per a tota la ciutat.

Marina Subirats és sociòloga
stats