18/03/2021

Espanya: 'too big to fail'

2 min
Pedro Sánchez i Angela Merkel en una imatge anterior a la pandèmia de covid-19.

Intentant entendre l'actual esperpent polític espanyol en el seu context, l'únic que se m'acut és allò tan suat que un món nou està començant a sorgir i el vell encara és aquí. El món nou: després de la pandèmia veurem si el que domina és la interdependència mundial, la ciència, l'economia digital, la Unió Europea i les organitzacions internacionals... i noves pandèmies de les quals continuarem aprenent. El món vell: la política nacional. La d'Espanya, certament patètica. Enmig d'una enorme crisi sanitària i econòmica, els polítics espanyols es dediquen a jugar a cromos amb mocions de censura, trànsfugues, eleccions anticipades, persecució crua de càrrecs, suspensió indefinida una altra vegada de la renovació del poder judicial, demagògia, personalismes, ineptitud i menyspreu general dels interessos de la societat.

Pot sonar una mica exagerat perquè el canvi no es consumarà a curt termini i la transició es pot fer molt llarga i angoixant. Mentrestant, he vist aquests dies diverses cites de la famosa humorada de Bismarck: Espanya és el país més fort del món perquè porta diversos segles intentant destruir-se a si mateix i no ho aconsegueix. Si ara no ho aconsegueix és gràcies a la Unió Europea. Espanya té el 10% de la població de la UE i aquesta li vol donar o prestar un 20% del total de l'ajuda a la recuperació que emetrà. Espanya és, com es deia d'alguns bancs en la crisi de fa deu anys, too big to fail. Europa no es pot permetre que Espanya s'enfonsi perquè és massa gran i interdependent i els efectes restrictius sobre el comerç internacional, la retirada d'inversions estrangeres i el creixement de l'emigració a altres països serien massa pertorbadors.

Però encara no està clar. Del rescat que Espanya va rebre de la troica durant la Gran Recessió, se'n va gastar menys de la meitat, en gran part per falta de projectes seriosos i gestió competent. Ara la Comissió Europea posa condicions més severes: cal presentar projectes de despesa i inversió a favor de l'economia mediambiental i digital, amb resultats que es puguin avaluar, i fer reformes pendents que millorin l'estabilitat laboral, la viabilitat de les pensions i l'eficiència de les empreses. La vicepresidenta Nadia Calviño, que deu ser de les poques competents i fiables, ja n'ha fet un esborrany, però encara no està aprovat per Brussel·les. Si la crisi política s'amplia, els governants espanyols podrien no complir les condicions, rebre menys o tornar a gastar-ne només una part per sortir del pas i anar tirant. Perquè saben que en últim extrem la UE vindria a ajudar per evitar un mal major.

Es podria dir alguna cosa semblant d'Itàlia, però allà han optat per un govern d'unitat nacional amb els més competents, com ja van fer fa uns anys gràcies a l'inoblidable president Giorgio Napolitano. A Espanya podria haver-hi també un Mario Monti o un Mario Draghi, però els politicastres que remenen l'olla no li permetrien que els prengués les cadires.

Josep M. Colomer és politòleg.