1. El primer dijous de juliol esmorzo al bar de cada dia. Hi ha menys gent que de costum i el cambrer, en el moment que no ha de servir tallats ni ha de rentar culleretes, treu el mòbil de la butxaca. Fins que un client no li demana sacarina, no treu els ulls de la pantalla. Des de la terrassa de casa, veig com un professional passa l’aspirador pel fons d’una piscina comunitària. Abans de retirar la mànega, deixa de feinejar, treu el mòbil i se’l mira durant una estona. No respon missatges. El seu dit va passant avall, pàgines i més pàgines, sense que res l’interessi més del que dura un esternut. A la parada de l’autobús, les set persones que s’esperen a ple sol encorben el clatell per mirar el telèfon. El mateix que passa a les sales d’espera del metge, als aeroports, al metro, al gimnàs... Res que no sapigueu. Aquest és un dia qualsevol a qualsevol lloc. És l’addicció global que ens té a tots enganxats.
2. Aquest mateix dijous, al Liceu, hi vam veure la funció de ballet més impactant dels últims temps. Hammer, d’Alexander Ekman, era el colpidor muntatge de la companyia de dansa de l’Òpera de Göteborg que va sacsejar la platea i les consciències dels espectadors. Més enllà de la bellesa de la coreografia i de la música hipnòtica, no calien paraules per entendre el missatge de l’obra. Els ballarins passen de conviure en una comunitat harmoniosa, altruista i disciplinada a tenir una vida cada cop més hippie, més juganera i esvalotada, fins que els límits se’n van a can Pistraus i la societat adopta uns comportaments cada cop més individualistes. En aquest crescendo vital, cada persona acaba esdevenint una bombolla tan solitària com absurda. Aquest egoisme recalcitrant acaba per fer saltar els protagonistes de l’escenari i, tot d’una, grimpen per damunt de les butaques de platea provocant els espectadors. El públic, atònit, encara s’esvera més quan els ballarins els demanen que treguin el mòbil i els facin fotografies. En el súmmum de la bogeria col·lectiva, els dansaires suecs agafen els telèfons dels espectadors i es fan selfies amb ells. La crítica social és esmolada i és, per damunt de tot, pertinent pels temps que corren. L’espectacle ens posa davant del mirall de la tonteria a la qual estem mundialment atrapats. Hem picat.
3. Ningú podrà demostrar mai que aquesta addicció a les pantalletes va ser planificada. Ningú no va saber veure fins a quin punt esdevindria una malaltia global. Com tampoc ningú no sap predir les malvestats anímiques, socials i relacionals que durà aquest consum a tot estrop. A Anglaterra, on sí que tenen estudis fiables sobre el tema, diuen que un adolescent que fins fa cinc anys mirava tres hores de televisió cada dia, avui està tres hores amb la pantalleta del mòbil i no ha reduït el consum televisiu. No cal ser gaire eixerit per deduir-ne les conseqüències. No és una qüestió de la nova gestió de l’oci, sedentari i alineant, sinó com ens ho farem per trencar amb aquest cercle pervers d’estupidització humana.
4. Ens trobem en la gran cortina de fum de la distracció banal. Quants anys hauran de passar perquè ens adonem que a l’altre costat del Mediterrani hi havia un genocidi pel qual no vam moure un dit? Quan ens estirarem els cabells per no haver tingut cura del planeta que ens acull? Quant trigarem a avergonyir-nos d’haver permès la invasió d’Ucraïna mentre fèiem vida normal? En quin moment veurem que l’onada de l’extrema dreta, regressiva i repressiva, torna a anar a la cacera de qui és diferent, pel seu origen o per la seva vida sexual? El món gira a l’inrevés, se’ns manipula com mai i nosaltres, badocs socials, fem scroll infinit a les pantalletes. Al final de l’espectacle Hammer, un ballarí amb un gran cap de gat de dibuixos animats, travessa l’escenari del Liceu. Vet aquí el desllorigador de la gran enganyifa. El món s’ensorra i nosaltres estem distrets mirant vídeos “cuquis” de gatets. Era un parany.
