S’ha obert la veda i ara els racistes lladren a cara descoberta sense miraments ni hipocresies. Els podríem agrair la sinceritat si no fos que les seves paraules s’escampen per tot arreu i enverinen la convivència. Suposen, des de tots els punts de vista, un problema de seguretat per als qui assenyalen públicament. Hi haurà qui no se senti interpel·lat per aquest augment de la violència tant verbal com en els actes perquè creu que no va amb ell i callarà, com en aquell text de Martin Niemöller sobre l’ascens del nazisme: “Primer van anar darrere els socialistes i no vaig dir res perquè no soc socialista…” La resta ja la coneixen. Doncs ara venen a buscar els immigrants i hi ha qui no només no s’immuta davant d’aquesta escandalosa xenofòbia sinó que no triga ni dos segons a sumar-se a atiar la foguera expiatòria on cremen persones que ni coneix ni vol conèixer.
Si escoltem amb atenció el que va deixant anar aquests dies Alberto Núñez Feijóo (una servitud de la feina d’opinar sobre racisme que, ho confesso, he de dosificar per no caure malalta), veurem que la dreta espanyola (i també la catalana) viu en una mena d’esquizofrènia amb la immigració. La necessita i ho sap, perquè el teixit productiu no se sosté sense mà d’obra vinguda de fora, però no la vol. O, més que no voler-la, la vol sotmesa i lligada ben curt, com han volgut sempre les classes dominants a les classes treballadores. Només que ara la patronal disposada a explotar aquests nous pàries compta amb l’ajuda inestimable d’altres treballadors que, del tot amnèsics pel que fa al seu origen proletari, creuen que el seu enemic és el pobre una mica més pobre que tenen al costat, i no els grans oligopolis extractivistes. Que si s’encareix la vivenda és per la immigració i no pel turisme, posem per cas. I que la precarització és culpa dels nouvinguts i no dels canvis legislatius que han dut més temporalitat i menys pujades de salaris. És pervers confrontar dos sectors dels treballadors en el que semblen els jocs de la fam, però es veu que la tàctica populista del “divideix i venceràs” encara funciona. Ara el polític gallec, amb l’alè de Vox al clatell, s’afanya a albiolitzar-se i marcar perfil dur amb la immigració tot i que sap perfectament que sense ella no hi ha present ni futur ni es pot sostenir l’economia. Per això ara s’inventa aquesta mena de càsting per a treballadors estrangers, que, d’alguna manera, ja existeix. Hi ha països des dels quals es pot arribar a Espanya sense visat i d’altres amb murs burocràtics infranquejables (que s’enderroquen fàcilment si pots exhibir unes quantes xifres al teu compte corrent). Una persona llatinoamericana necessita dos anys de residència al país per poder demanar la nacionalitat, mentre que a algú que ve d’una antiga colònia molt més recent, com és el nord del Marroc, li calen 10 anys. De manera que el discurs que ara escampa el PP, segons el qual les persones procedents de països hispans comparteixen la mateixa cultura que els peninsulars, ja forma part de l’ordenament jurídic i no és cap novetat. Una visió de la cultura dels altres que l'homogeneïtza i l’assimila a la de la mare pàtria, tot i que les nacions americanes ja fa temps que es van desempallegar de la dominació imperialista. No sabem si Feijóo té la més remota idea del que és la diversitat cultural a l’altra banda de l’Atlàntic ni si s’ha adonat que en tant que mediterranis un espanyol s’assembla més a un moro que a un mexicà. Però és que ara deu fer mandra anar a conquerir altres terres per tenir la tan necessària mà d’obra barata. És més fàcil importar-la i, un cop aquí, sotmetre-la a unes normes específiques, no sigui que es pensin que a més de treballadors són persones. Ben bé com passava a les plantacions de fa uns segles.
