El fracàs de l’arrogància
Encara soc aquí. Feia uns minuts que havia saltat la notícia del fracàs de l’ofensiva del BBVA sobre el Banc de Sabadell –aquest conte s’ha acabat– i Carlos Torres, el president del banc agressor, ja estava en escena. Tenia pressa. Les dimensions de la desfeta, després de la seva hiperbòlica campanya, podien fer-li pensar que si tardava massa a sortir potser ja seria un altre el que donés el condol als qui li havien fet confiança.
Josep Oliu va reaccionar amb ironia: “La veritat és que no sé qui dels dos està més sorprès”. Dit d’una altra manera: “No esperàvem això, el resultat ha estat molt clar”. Es demostra que també en els negocis pot fracassar l’arrogància quan es tracta de dirigir-se a un sector ampli de la societat. La prepotència no agrada, sobretot quan estàs pensant en els teus estalvis. Negant-se a vendre, els petits accionistes ho van deixar clar. Ja fa temps que aquí i fora d’aquí s’aprecia un rebuig significatiu dels mitjans i petits empresaris industrials als signes que emanen del capitalisme global.
Però en aquest cas s’hi afegeix un altre factor. La dificultat que es té des de certs poders espanyols –els econòmics, també– per entendre la sensibilitat d’amplis sectors de les classes mitjanes catalanes. Segurament el BBVA no va tenir mai present que la seva ofensiva podia ser entesa, per una part important dels accionistes, com un nou intent de debilitar la societat civil catalana que sent el Sabadell, i La Caixa òbviament, com a institucions pròpies. La sensació que des de Madrid venien a apoderar-se d’un banc català ha estat un factor rellevant en el rebuig massiu dels accionistes privats a la fusió. Un cop més s’ha demostrat com costa als poders espanyols, també els econòmics, entendre que a Catalunya hi ha arrelades pulsions que porten molts ciutadans a anar a la seva; en aquest cas, a defensar la institució de casa. I segurament l’arrogància de l’omnipresent Carlos Torres ha tingut un paper important en el desenllaç.
Ens venen a prendre un banc. Pot semblar ridícul. Però el que no ho vol entendre es troba després amb fracassos com aquest. Els humans no som reductibles a un simple joc d’interessos en diners comptants i sonants. I quan no se sap captar detalls com aquests hi ha sorpreses. A l’hora de demostrar capacitat de connectar amb l’accionista, Josep Oliu ha escombrat Carlos Torres. En fi, tanca un episodi rellevant, que crec que Catalunya ha de saber capitalitzar com un èxit. El Banc de Sabadell ha d’estar a l'altura de les circumstàncies. I haurà de tenir present que la confiança que se li ha fet és exigent.
