La gàbia i la porta

Quan escolto notícies sobre l’Afganistan, sovint sento una fredor que em fa tremolar. Aquest any, només el 2025, més de 2,5 milions d’afganesos deportats de l'Iran i el Pakistan –gairebé la meitat dones i nenes– han estat forçats a tornar a un país governat pels talibans: una realitat que a elles les exposa a la pobresa, a la violència i a restriccions sense precedents.  

Crec que aquesta realitat, que jo mateixa vaig viure, només es pot entendre en profunditat des de dins. Jo vaig créixer tancada en aquelles mateixes circumstàncies: vivia darrere de murs físics i invisibles, amb normes que controlaven la meva vida fins al gest més petit. Però dins meu sempre hi havia una imatge que vaig conservar amb força: la gàbia on vivia tenia una porta. Una porta tancada, sí, però que podria obrir tard o d’hora. Aquesta consciència va ser la meva forma de resistència. Mentre el meu cos quedava atrapat, la meva ment volava lliure: pensava, imaginava i somiava un canvi.

Avui, quan a Ponts per la Pau acompanyo noies que arriben amb històries similars, els repeteixo el que em vaig dir a mi mateixa: “La gàbia no pot captar el pensament. Tu tens la clau. I quan arribi el teu moment, podràs obrir la porta.” No és només un consell. És una invitació a resistir des de dins.

Per entendre la magnitud del que viuen, cal mirar més enllà de les xifres: les dones afganeses continuen sense poder reprendre els seus estudis més enllà de la primària –l’Afganistan és l’únic país del món que les exclou completament d’aquests drets bàsics–. En el camp sanitari, se'ls ha prohibit que es formin com a llevadores o infermeres, i es deixa el sistema de salut encara més vulnerable. I la imposició de codis estrictes de vestimenta que cobreixen tot el cos, reforçats per l’arrest de dones acusades de no complir-los, és una arma més per invisibilitzar-les i silenciar la seva veu.

Però, malgrat aquest entorn asfixiant, les dones afganeses segueixen lluitant des de la seva llibertat interior. Moltes han trobat esperança en l’educació secreta, en classes de programació en línia o en universitats digitals creades clandestinament per dones valentes i compromeses. Són escletxes de llum que trenquen la foscor del control, un virus d’esperança que circula en silenci i es transforma en alliberament.

La comunitat internacional ha començat a reaccionar. Aquest juliol, el Tribunal Penal Internacional ha emès ordres d’arrest contra líders talibans per persecució sistemàtica contra dones i nenes —accions considerades crims contra la humanitat—. Però sabem que aquests mecanismes legals no arriben a les dones que viuen la por cada dia. Les portes continuen tancades per a elles. Per això, hi ha una responsabilitat col·lectiva de no oblidar. A través del relat personal, de l’acompanyament, de les accions petites però constants, podem començar a obrir juntes aquestes portes.

La llibertat comença quan una dona, marcada pel silenci imposat, decideix pensar lliurement. Quan manté dins seu aquella imatge de la gàbia amb una porta. I quan, convençuda que pot fer-ho, posa la clau i l’obre. Aquesta no és només una lliçó del passat: és una promesa de futur per a totes.