Em van agredir en directe a la televisió: així és el Brasil de Bolsonaro
El 7 de novembre, Augusto Nunes, un comentarista d'extrema dreta i partidari de Bolsonaro, em va agredir físicament en un estudi de televisió i ràdio de São Paulo en un programa que s'emetia en directe. És l’últim exemple, i potser el més gràfic, de com el moviment de Bolsonaro amenaça, assetja i sotmet a la violència els periodistes i mitjans de comunicació, només pel fet de fer la seva feina. Nunes va ser en altres èpoques un periodista famós i redactor en cap del setmanari més important del país, Veja. Set setmanes abans d’agredir-me, en el seu programa de ràdio va respondre a una sèrie de revelacions periodístiques que jo havia publicat a The Intercept i que treien a la llum la corrupció existent a les més altes esferes del govern de Jair Bolsonaro. Sense cap motiu aparent, va demanar a un jutge d'afers de família que investigués si el meu marit –David Miranda, diputat pel Partit del Socialisme i la Llibertat– i jo cuidem com cal els dos fills que hem adoptat. Va al·legar que ho havia d’investigar un jutge perquè tots dos treballem.
Fa temps que el president Bolsonaro ha convertit l’animadversió al col·lectiu LGTBI en una de les armes fonamentals del seu arsenal polític i, en repetides ocasions, he sigut víctima dels seus atacs homòfobs. Ell i els seus aliats han atacat també altres periodistes i activistes que els planten cara.
Durant aquests últims sis mesos, en què The Intercept ha publicat les revelacions sobre el govern de Bolsonaro, el líder de la dreta no només m’ha amenaçat amb la presó més d’una vegada i en públic, sinó que també ens ha acusat explícitament, a mi i al meu marit, d’haver contret un matrimoni fictici i d’adoptar nens brasilers amb la intenció fraudulenta d’evitar que em deportin.
Al programa en què vaig aparèixer amb Nunes, li vaig dir en directe que havia sigut un covard perquè mai demanaria una investigació semblant per als milions de parelles heterosexuals que tenen fills i treballen, com ara els seus propis caps i col·legues. Aleshores va ser quan em va agredir físicament. El vídeo de l’agressió es va viralitzar a través de les xarxes socials. Vaig sortir-ne il·lès, però la reacció al país davant aquell incident deixa molt clar el perill que corren aquí la llibertat de premsa i la democràcia.
Tot i que destacats periodistes i representants polítics de tot l'espectre ideològic van denunciar l'agressió, les principals personalitats del moviment de Bolsonaro la van aplaudir explícitament. Molts han comentat que la pròxima vegada l’agressió serà més greu.
Altres periodistes han patit agressions similars. Patrícia Campos Mello, col·laboradora del principal diari del país, durant la campanya electoral del 2018 va publicar un reportatge sobre uns enviaments de propaganda per WhatsApp finançats il·legalment –i no declarats– per un grup de seguidors rics de Bolsonaro. Aleshores, Campos Mello va esdevenir durant mesos l’objectiu d’amenaces violentes força creïbles, i d’una xarxa de notícies falses molt ben organitzada i finançada que difonia unes mentides esgarrifoses sobre ella. Al juliol, una de les periodistes més famoses i influents del país, Miriam Leitão, es va veure obligada a anul·lar una compareixença pública després de rebre una allau d’amenaces conseqüència dels atacs que li havia llançat el president.
Després que una investigació d'O Globo revelés el mes passat la relació de la família Bolsonaro amb l'assassinat, el 2018, de la regidora Marielle Franco, el president va complir la seva promesa de retallar les subvencions a aquest mitjà. Fa temps que amenaça amb fer-li el mateix al diari Folha i, en l'últim discurs pronunciat abans de sortir elegit president, va prometre fins i tot que amb ell començaria un nou Brasil “sense Folha de São Paulo”.
Quan, al juliol, em van cridar a testificar davant del Parlament sobre les informacions publicades a The Intercept, molts membres del partit de Bolsonaro van demanar que em detinguessin abans de sortir de l'edifici. Des que vam començar a publicar material sobre el seu govern, ni jo ni el meu marit hem sortit de casa sense escorta ni vehicle blindat.
Abans de la seva victòria, Bolsonaro va passar gairebé tres dècades com a diputat marginat de la vida política brasilera, a causa del decidit suport que va prestar a la brutal dictadura militar que va governar el país fins al 1985. Fa poc, el seu fill, el diputat Eduardo Bolsonaro, va amenaçar explícitament amb la tornada dels decrets de l'època de la dictadura si les alteracions de l’ordre públic feien necessari adoptar mesures repressives, una situació que indubtablement volen provocar per poder fer realitat el seu autèntic objectiu, sovint explicitat: la reinstauració de la tirania. És per això que volen intimidació i violència en lloc de política i periodisme. Necessiten un pretext per obrir la porta a la repressió que anhelen.
Per sort, la Constitució del Brasil garanteix una llibertat de premsa encara més sòlida i definida que la que garanteix la Primera Esmena de la Constitució dels EUA. Si tenim uns mitjans lliures, serem capaços de destapar la corrupció i els delictes dels actors més poderosos del país, però també d’impedir que la història es repeteixi, i podrem evitar que es blanquegin i s’oblidin els horrors de les dues dècades de règim militar.
Precisament per això els membres del moviment de Bolsonaro ens han posat en el punt de mira: saben que la transparència i la lliure expressió són els principals obstacles perquè el Brasil torni als seus dies més foscos. Com més ensenyen la seva veritable cara, més resistència es troben. La feina dels periodistes, l'objectiu de la premsa lliure, és assegurar que aquesta veritat sigui patent.
Traducció: Lídia Fernández Torrell
Copyright The New York Times
