14/06/2021

Grans tecnològiques i fiscalitat: la dansa equivocada

3 min
Els gegants del sector com Amazon capten una gran part del comerç electrònic.

Les dinàmiques de l’economia digital, caracteritzades per la provisió de serveis deslocalitzadament, plantegen reptes importants més enllà de la presència física de l’empresa en qüestió en un territori determinat. La seva ubiqüitat desfà fronteres, també en termes de fiscalitat. Això ha revifat els debats internacionals al voltant d’aquesta qüestió amb el punt de mira en les grans tecnològiques.  

Fa pocs dies els països del G-7 acordaven un impost mínim global del 15%. Un avenç diplomàtic, però insuficient. Perquè ens en fem una idea, al país amb l’impost de societats més baix de tota la UE, Irlanda, aquesta taxa és el 12,5% actualment. Just en aquesta illa és on Amazon, Google, Facebook i Netflix, entre d’altres, hi tenen la seva seu continental. La majoria de països de la UE situarien el mínim al 25%. D’acord amb l’EU Tax Observatory, estrenat al juny, aquest impost suposaria augmentar la recaptació en 170.000 milions d’euros, l'equivalent al 50% recaptat en impost de societats el 2020 a la UE o al 12% de la despesa en salut també dins la UE. 

Un dels primers entrebancs és que mentre els acords siguin de mínims i cada país tingui discrecionalitat, la lluita contra l’elusió fiscal és com jugar al gat i la rata. No oblidem que aquest acord s’ha fet de moment entre 7 països. Cal esperar a la pròxima reunió del G-20 per veure’n l’acollida i si s’hi sumen països clau com la Xina o l'Índia. 

Un dels punts calents és el solapament entre aquest impost mínim global i les taxes que graven actualment els serveis digitals en diversos països. De fet, en la reunió del G-7 Estats Units demanava a França que abandonés aquesta segona taxa, per evitar una doble imposició. A l’estat espanyol es coneix com la Taxa Google i des del 2020 afecta els serveis de publicitat en línia, la intermediació (xarxes socials, serveis de missatgeria i altres plataformes) i la transmissió de dades d’usuaris. 

Dit això, ¿com es pot identificar on estan operant les grans firmes de serveis digitals? El BOE del dimecres 9 de juny recull una mesura polèmica que apunta al rastreig dels usuaris. És a dir: perquè Hisenda pugui cobrar la Taxa Google, les empreses estan obligades a geolocalitzar els dispositius i verificar així el nombre de clients que fan servir el seus serveis en territori espanyol. La paradoxa és que per lligar curt les grans tecnològiques i gravar el que correspon, a qui s’acaba assenyalant és als consumidors. 

Aquesta absurditat posa també de manifest que fins i tot si s’arribés a un acord perquè l’impost mínim global fos del 25%, no millorarien les condicions en què aquestes empreses fan negoci. Si han de pagar més, per mantenir beneficis hauran d’incrementar ingressos. Heus aquí la perversió d’una fiscalitat més dura, que intensifica uns models de negoci que, ja de per si, estan basats en el seguiment i la vigilància. Resulta kafkià que, en definitiva, llegir el diari en versió digital esdevingui un acte de localització múltiple per motius fiscals.  

Això no vol dir que Hisenda acabi sabent quin dia vas llegir un article des del mòbil, ni si ho has fet a casa o al cafè de la cantonada, però implica que les solucions que tenim per abordar la fiscalitat segueixen tenint una lògica territorial que es limita al concepte de sobirania dins de les fronteres. Per tant, davant la dificultat de rastrejar l’empresa proveïdora digital, que és qui té l'obligació tributària en aquest cas, s’opta per monitoritzar la ubicació del dispositiu que, de forma inevitable, assenyala a qui l’està fent servir. En versió analògica, seria com fer recompte dels comensals que entren en un restaurant per tal de calcular el tribut corresponent.  

Per tant, el debat sobre l’import mínim és necessari i pot ser un bon inici. Podem ser optimistes però d’aquí a impedir l’elusió fiscal, hi va un bon tros. A més, en el cas de les empreses que proveeixen serveis digitals, a això s’hi afegeix el repte de vincular negoci i territori, que ens porta als contrasentits esmentats.  

Hauríem d’imaginar altres fórmules, solucions que s’ajustin millor a la lògica ubiqua de la tònica digital i que ho facin sense afegir pressió a drets i llibertats individuals. Algunes veus crítiques en matèria fiscal com Oxfam o la Tax Justice Network apunten que l’objectiu hauria de ser la redistribució d’aquests beneficis també en perspectiva global. I sense necessitat de validar ni encara menys exigir la monitorització intensiva dels ciutadans que els consumeixen. De moment, però, corporacions i fiscalitat estan ballant la dansa equivocada.

Liliana Arroyo Moliner és doctora en sociologia, experta en transformació digital i impacte social, Esade