Vaig veure el cartell de la festa major de Barcelona, la Mercè 2025, des del meu ordinador portàtil a la Vall de Boí, on passem l'agost des de fa un quart de segle. Assenyalo aquest detall per contextualitzar el que explicaré a continuació. Després d'esmorzar vam anar a fer un cafè a Erill la Vall –a peu, naturalment; no hem tingut mai cotxe–. El camí que voreja el Noguera de Tor té obagues amb freixes i avellaners, i grans solanes on l'orenga creix entre la pedra ferruginosa. En arribar al petit nucli urbà, el campanar s'alça imponent i alhora un punt ingràvid. És esvelt, lluminós, elemental en el millor sentit del terme. No m'he cansat mai d'admirar-lo. Des de la terrassa del bar on érem, el sol del matí li atorgava un aspecte intemporal. Hi penso tot evocant el cartell de la Mercè 2025 que havia contemplat un parell d'hores abans al portàtil. Representa tot just el contrari que aquest edifici. La imatge del cartell mostra un món obscur, artificiós, decadent: llum agònica de cabaret de la República de Weimar. Val a dir que en un context adequat –una obra de teatre, per exemple– seria una imatge molt bella i suggeridora. Recorda de manera inequívoca el muntatge que l'escenògraf i activista queer Thomas Jolly va dur a terme l'any passat a la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de París. Sobre l'esmentat cartell, Lluís Danés, l'autor, afirma al web de l'Ajuntament de Barcelona: "Quan em van confiar l’encàrrec de fer el cartell de la Mercè 2025, vaig entendre que no m’estaven demanant només una imatge. M’estaven encarregant una història, una emoció, una invitació a somiar plegats". La declaració és més significativa del que sembla. Quina és, aquesta història? De quina emoció parlem? Són referents compartits o bé la invitació a somiar plegats va adreçada, en realitat, a una petita minoria?
Després de la inauguració dels Jocs Olímpics de París diversos intel·lectuals de prestigi van demanar explicacions públicament als responsables de l'acte. Ni eren d'extrema dreta ni tenien res a veure amb la defensa del cristianisme, ans al contrari. El més vehement de tots va ser precisament un ateu recalcitrant i socialista llibertari, el filòsof Michel Onfray. “Aquesta desfilada mostra que avui existeixen dues Frances, la de les elits parisenques i la de les zones rurals condemnades a l'oblit, abandonades, on regna la misèria. L'espectacle de l'obertura dels Jocs reemplaça el que és real pel que és virtual, el tràgic pel que és lúdic, per construir un Disneyland woke i kitsch". Heus aquí –segons Onfray– les contradiccions d'una elit que s'ha apropiat de les arts per la via de la promiscuïtat amb el poder. Potineja discursos hipòcrites d'inclusió quan en realitat està excloent i invisibilitzant la gran majoria dels francesos, és a dir, la majoria perifèrica no parisenca, la del món rural, l'altra França, que abans votava el Partit Comunista i ara aposta per Marine Le Pen. El que fa un any descrivia Onfray era només una batalla puntual dins del context d'una guerra cultural molt més àmplia. El mateix Jolly la va admetre el 2024 amb satisfacció i fins i tot una mica de supèrbia barrejada amb un victimisme impostat i cínic: havia aconseguit mostrar al món una imatge distorsionada, socialment irreal, falsa. Tot això no té res a veure amb cap mofa a la religió cristiana (aquesta és la interpretació tòpica), sinó amb la simulació d'una polarització cultural que, en realitat, no existeix. El truc es basa en la sobrerepresentació de determinades minories, que pot arribar a adquirir dimensions numèricament grotesques en l'àmbit de la ficció o de la publicitat, per exemple. Dit així pot semblar una abstracció, però el canvi en les tendències electorals arreu del món mostra una altra realitat. Hi ha qui decideix ignorar-les i hi ha qui n'analitza les causes amb rigor. Un exemple recent i en aquest mateix diari: l'excel·lent article del professor Jordi Muñoz "Què passa amb els homes joves?", referit a una qüestió que, indirectament, té molt a veure amb la que estem plantejant.
Mentre escric aquest paper, els representants de la majoria de la humanitat i els seus cada cop més nombrosos aliats van en direcció contrària a la penombra depriment del cartell de la Mercè 2025 o dels personatges lents i tristos de la cerimònia dels Jocs Olímpics de París 2024. El món de Putin, Modi i Xi Jinping no m'interessa en absolut, però el de la putrefacció cultural institucionalitzada d'aquesta Europa no em sembla precisament una alternativa engrescadora, perquè no té res a veure amb projectes emancipadors ni progressistes. Potser no soc l'únic en veure-ho així.
