“The West no longer exists”. Occident ja no existeix, ens deia Pankaj Mishra el dilluns 21 de setembre, en una conferència al Palau Macaya. Sense pèls a la llengua, al bell cor de la vella Europa, el pensador indi i autor d'El món després de Gaza. Una breu història (Galaxia Gutenberg, 2025) ens deia mirant-nos als ulls el que nosaltres no som capaços de dir-nos. Era una hipèrbole que buscava la provocació, però cal prestar atenció als arguments donats.
Provinent de la zona geopolítica cridada a liderar una nova idea del món –l’Àsia de les noves forces emergents, amb la Xina i l'Índia coliderant amb una necessària entesa amb Rússia–, la seva afirmació reconeixia el paper clau d’Occident com a pacificador a la segona part del segle XX. Però aquella idea il·lustrada, que va salvar el món de la barbàrie de les grans guerres, s’esgota per autoimmolació, destruint els valors que precisament van forjar Occident com a locomotora del món després del mal produït a la Segona Guerra Mundial: la idea de democràcia, una societat secular, l’estat de dret i, en els millors dels casos, la garantia de l’estat del benestar.
Hem passat de viure envoltats dels bàrbars als quals domesticàvem a produir la pitjor expressió de la monstruositat –tant la retòrica, amb líders polítics que són una vergonya per a l’esperit il·lustrat que encarnaven figures com Franklin D. Roosevelt o Paul-Henri Spaak, com la monstruositat material, amb una violència inèdita al llarg dels 80 anys d’història de les Nacions Unides–. Amb una crueltat inèdita, l’acció deshumanitzadora d’Israel sobre una població majoritàriament innocent és, segons Mishra, l’última expressió de la superioritat blanca que ataca amb la ferocitat de qui té plena consciència del mal. És el resultat d’una mentalitat o bé psicopàtica o bé agonitzant, no queda clar, però ve avalada implícitament per una Alemanya sota la culpa pel pecat original de l’holocaust nazi i pel suport explícit del germà gran i pinxo, els Estats Units, que practica al seu torn altres formes de salvatgisme aïllacionista expulsant immigrants, prohibint visats i denegant l’entrada de periodistes i polítics.
Què li passa a Occident, que ha passat en 80 anys de garantir un estat sobirà a un poble perseguit com el jueu a ser partícip del mal que avui Israel infligeix als seus veïns? Són els últims lladrucs d’una bèstia moribunda que només morirà matant?
Hi ha un món simbòlic que, si no agonitza, almenys ja no llueix. Les imatges dels darrers dies dels líders polítics a la seu novaiorquesa de les Nacions Unides –majestuosa i vetusta a la vegada; gegantina i alhora incapaç d’influir– han ampliat en nosaltres el sentit de vergonya aliena. Com era d’esperar, d'una banda, per l’actitud insultant de líders que menyspreen el vell Occident i la mateixa institució convocant, però, de l’altra, per una "casa de tots els pobles" que algun dia va ser el far del món i que avui costa sentir nostra, amb una inoperant grandiloqüència on ni les escales mecàniques funcionen.
Com diu Mishra, la destrucció d’un poble sencer al cor del Mediterrani –Gaza– per part d’un actor polític creat per Occident és una destrucció en temps real dels 80 anys d’història de la Carta dels Drets Humans, una carta il·lustrada que avui sembla més aviat una carta als Reis Mags. Els valors que Occident hi garantia s’han desvelat insostenibles. La democràcia no és una conquesta permanent ni la secularitat ha sigut una garantia de progrés sense retorn. La llei és avui el llindar favorit per a la fantasia autoritària que mai va desaparèixer del tot en la consciència d’un bloc que prèviament havia protagonitzat múltiples imperis. L’estat del benestar, que començava amb la seguretat social i acabava amb la porta oberta als nouvinguts, és l’objecte dels atacs més ferotges (i garantia d’èxit electoral) de la dreta extrema tant a Europa com als dos grans pilars de la tradició democràtica: Anglaterra i els Estats Units.
No és que no es pugui garantir aquella idea indiscutible fa dècades –el progrés de la humanitat–. És que la pulsió reaccionària que inunda el Primer Món posa en relleu el sentit circular de la història, que té infinitat de camins però no pas el de la línia recta. L’escletxa a Occident és evident, com han demostrat Netanyahu amb la seva actitud frontista i Trump amb les seves paraules a la seu d’un edifici que els seus homòlegs fa 80 anys –Roosevelt i el mecenes Rockefeller– van oferir al món amb la voluntat de comandar moralment la nova era de la raó humanista, que arrencava l’any 1945 després de l’era de la passió bèl·lica.
També ho recorda el lúcid Mishra quan parla de l’"americanització de la causa jueva", que, avui podem afirmar, és també sionista. El món es mou i el gran bloc que algun dia vam convenir en anomenar Occident és avui un rosari d’identitats discordants. Potser és hora de creure en associacions d’un altre abast, més properes i que no ens facin sentir incòmodes en la diferència. En un món virtual com l’actual, les fronteres geogràfiques ja no són ni les úniques ni les més divisòries. El que sí que podem evitar és seguir fent-nos aquest harakiri col·lectiu en nom d’una raó que ja no compartim amb tots els membres.
