1. En mans dels que creuen que tot els està permès i que no hi ha límits a la seva ambició, la intel·ligència artificial (IA), a la qual estan disposats a dedicar els recursos que calguin per fer-ne el marc de dominació de la societat, s’està convertint en la gran redempció que apunta a una autèntica mutació de la condició humana. Ara mateix ja hi ha qui diu que la IA pot tenir sentiments i sensibilitat, és a dir, que pot desafiar la singularitat humana. ¿És possible creure que la IA pugui substituir la complexa i arbitrària economia del desig dels humans? Una màquina, per molta capacitat de captar i combinar la informació que tingui, ¿serà capaç de viure l’amor i l’odi, el desig i la fúria, la fascinació i l’horror, el plaer i el sadisme, com és propi dels éssers vius i en particular dels humans, a través del seu complex sistema perceptiu? ¿I què seria d’aquest món si arribéssim en aquest punt, amb poders capaços d'imposar-nos, amb presumpta legitimitat científica, la manera d’estar aquí? No és nou: hi ha hagut tràgiques experiències molt barroeres d’aquestes pretensions. Sense anar gaire lluny, ¿què foren sinó, els totalitarismes del segle XX amb les seves variants nazis, feixistes i comunistes?
No dubto de la utilitat de la IA. ¿Però què hi ha al darrere d’aquesta envestida? Un nou marc de dominació controlat per molt poques mans que amenaça amb desdibuixar la condició humana amb tota la seva singularitat i precarietat mitjançant noves formes de determinació. La democràcia es va desenvolupar quan es va ampliar l’espai de la ciutadania i se li va donar la paraula. Ara sembla com si la paraula —i el desig, i la voluntat— es volguessin transferir a la IA per crear un nou sistema de dominació.
2. Mirem l’entorn, mirem els altres, mirem la naturalesa i no ens deixem atrapar per la màquina que reemplaça les nostres percepcions. En aquest sentit, m’ha semblat eloqüent El sentido de la naturaleza, un llibre de Paolo Pecere, professor de filosofia a la Universitat de Roma. Pecere parla de tres experiències de la naturalesa: la quotidiana —l’entorn sensorial en què vivim, aquest fer i desfer de les nostres vides—; la que les ciències canonitzen —el conjunt de fórmules sotmeses a lleis independents de nosaltres i que ens inclouen—, i el mite —el saber, la metafísica, l’origen de tots els fenòmens, la tasca sisífica de donar sentit a tot plegat—. Naturalment, aquests tres nivells es tradueixen en la pràctica en les relacions de poder, element articular de la condició humana: no hi ha dues persones iguals i en qualsevol relació hi ha una diferència de potencial. Així es construeix la complexitat del món, les estructures de poder que l’articulen. El que està en joc sempre és el mateix: els límits de la llibertat de cadascú en l’escenografia de la Terra.
En el context actual, Paolo Pecere assenyala algunes alarmes: l’evolució “d’una ciència magnífica”, l’ecologia, “que s’ha tornat trista” perquè els poders als quals fa nosa i incomoda posant límits a les seves malifetes ens la presenten com una forma d’opressió; i els Estats Units de Trump, que “se'n despengen, ja que el seu tipus de vida no és negociable”, i en els seus deliris d’omnipotència són capaços de negar les realitats més evidents. Fet que porta Pecere a dir que “només la raó ens pot fer comprendre de veritat el que està passant, però si no ens hi sotmetem, tot és inert”.
3. La condició humana es construeix des de baix, relació a relació, i tota forma de dominació és la voluntat d’enquadrar-la en un marc determinat. Estem veient com es va desplaçant cap al poder tecnològic. Pot semblar que, a diferència de les altres formes de dominació —religiosa o ideològica—, té la legitimitat científica. Però la comunitat humana està feta de la complexitat d’uns éssers irrepetibles, amb la seva pròpia economia del desig i la vida. La pretensió que la IA pugui arribar a fer seva aquesta complexitat és una fal·làcia. O, en tot cas, el final d’una aventura. ¿Què és la condició humana si la IA li pren el lloc i, en mans dels que la controlen, acaba determinant els comportaments humans? L’estadi superior del totalitarisme. ¿Què som sense un punt de misteri, de caprici, de desig, de singularitat? La IA pot ser un instrument extraordinari, però també pot ser un sistema d’enquadrament i submissió sense límits. I crec que hem de seguir desitjant ser lliures. La petita, concreta, singular llibertat humana, tan excepcional encara.
