Immigrants de 1939
El 25 de gener del 1939 s’escriu la darrera nota de premsa de la Generalitat. La redacta el periodista Antoni Vilà Bisa, cap del gabinet de premsa. No l’havia de fer ell. Li tocava al seu germà Joaquim, que era qui tenia el càrrec, però va morir en un bombardeig el 1938. El darrer paper oficial diu així: “L’honorable president de la Generalitat, senyor Lluís Companys, ha rebut aquest migdia la visita del president de l’Audiència Territorial, senyor Josep Andreu Abelló, amb el qual ha sostingut un canvi d’impressions”. La nota no es publica: el dia 25 ja no surten els diaris.
La nit del 24 al 25 de gener se celebra d’urgència una reunió de tots els directors de diaris que queden a Barcelona. La trobada la convoca el general Juan Hernández Sarabia, que tenia totes les tropes republicanes de Catalunya sota el seu comandament. Es declara “ciutat oberta”: “Es disposa que la premsa local deixi de publicar-se a partir de la tarda del 25 de gener de 1939”. Barcelona ja és una ciutat fantasma amb les claus a l’aire.
La nova immigració desembarca el dia 26. Missió: ocupar-ho tot. Del 28 de gener al 7 de juny del 1939 el nou règim fa 1.399 escorcolls registrats (n’hi va haver molts més no documentats) dels 1.960 planificats. Ho saquegen tot: Generalitat, partits, mitjans, associacions, persones… I s’ho queden tot. Papers, objectes, béns immobles… I també destrueixen el que els dona la gana, o en fan negoci personal. De tots aquests escorcolls surten més de 4.000 expedients urgents d’antecedents individuals. Traduït: condemnes arbitràries. A presó, inhabilitacions, sancions, mort…
Aquesta setmana feia 85 anys de l’assassinat de Lluís Companys. La mateixa setmana que des d'un programa, en català, a La 2 Cat, una periodista ha dit que José Manuel Lara Hernández, el fundador de Planeta, va arribar a Barcelona, el 1939, com tanta gent d’Andalusia venia cap aquí aquells anys. Diria que el problema de tota aquesta olla narcòtica, analfabeta, tòxica, és que ni es vol saber que tot comença molt abans.
El 1938 Catalunya ja queda ocupada per Ponent. El 3 d’abril cau la ciutat de Lleida. I el 9 d’abril, a Burgos, assassinen Manuel Carrasco i Formiguera, l’exemple total que aquesta és una guerra contra Catalunya, contra tot Catalunya: contra catòlics, catalanistes, funambulistes, lampistes, contorsionistes… El primer que puc confirmar que escriu sobre l’assassinat de Carrasco en el règim de terror que manava al país és el barceloní Francesc Pujols. Sí, el filòsof. Amb uns pebrots com campanes de la catedral diu:
“L’exemple de la mort panteixant de la vida del gran Carrasco és ben palès, com el seu cognom patern ho demostra. D’origen castellà, ha sabut morir per Catalunya com el més arrelat dels catalans. Descendent per part de pare de les terres de l’esclavatge, la vida a Catalunya l’ha transformat en un fill de les terres lliures… Si portada per l’odi a mort que l’inspira i la guia, l’Espanya castellana, encallada al segle XVI, arrasés Catalunya i matés tots els catalans sense deixar-ne rastre, al cap d’anys o de segles, els que hi habitessin, encara que haguessin estat arrencats del cor de la mateixa Castella, tornarien a trobar l’ideal lul·lià, perquè la terra els el donaria”. Perquè si anem tirant enrere: 1937, 1936… Podem provar que res s’ha tornat i que molts morts hem donat. Carrasco no importa, d’aquí res Companys, i així anirem fent… fins a l’ocupació neuronal total: els immigrants de 1939 van venir a aixecar Catalunya.
