26/06/2021

Els indults: primer pas o gest aïllat?

3 min

Finalment, quan fa tres anys de l’arribada de Pedro Sánchez al poder amb una moció de censura que va comptar amb el suport clau del sobiranisme català, el govern espanyol ha fet el primer pas d’un cert abast: indultar els nou presos polítics.

En tot cas, ara el que és important és veure quin camí obren els indults, si és que n’obren cap. ¿Seran un primer pas en un camí de resolució política del conflicte, o seran un gest aïllat que servirà per a poc més que per allargar la legislatura estatal?

De moment, sembla que s’anunciarà la convocatòria de la taula de diàleg. Però la taula és només un instrument que no prefigura cap resultat. A més, sempre és difícil d’endevinar les intencions de Pedro Sánchez: destaca per ser un polític molt tàctic i que protagonitza, sovint, girs de guió. Però, més enllà d’aquest component volàtil, hi ha els condicionants de fons, que sí que podem analitzar. Quins són, i quin marge donen per a una solució política?

El primer és el mateix PSOE. Tot i que ara com ara Sánchez hi té un gran control, és ben conegut que estructuralment hi ha sectors molt espanyolistes i molt immobilistes dins del seu partit que no posaran fàcil cap pas que es vulgui fer.

El segon problema és la inèrcia de la judicialització. Un cop es va decidir posar el conflicte polític en mans dels tribunals, és evident que aquests tenen un gran marge d’autonomia. I que, fins i tot si el govern preferís una altra cosa, els tribunals seguiran la seva pròpia lògica. Especialment si es tracta d’un govern progressista. Això complicarà molt tot el procés, perquè sense una solució per a la situació de les persones exiliades i la resta de represaliades serà molt difícil avançar.

Però és evident que el problema va més enllà de la repressió. I aquí comencen les dificultats de veritat. Primer, com ja sabem, qualsevol procés bilateral entre Catalunya i l’Estat topa i toparà amb el recel i la resistència de la majoria de les altres comunitats autònomes. De fet, aquesta era la funció històrica del cafè per a tothom, com han recordat ja diversos presidents autonòmics.

Segon, tot i que alguns líders socialistes somien en tornar a 2006 com si no hagués passat res, és evident que això no és possible. Primer, perquè la sentència del TC de 2010 va fixar de manera molt explícita els límits del que és possible en el marc de la Constitució. Sense una reforma de la Constitució, és molt difícil de plantejar avenços substancials. No tan sols per la literalitat de la Constitució mateixa, sinó sobretot per la interpretació que n’ha anat consolidant el TC.

D’altra banda, el principal factor que impedeix tornar a 2006 com si no hagués passat res és el canvi de fons que s’ha produït a l’opinió pública catalana. Hi ha qui segueix atrapat en el relat del Procés com una construcció de les elits polítiques sobiranistes. Però és evident que hi ha un gruix molt important de la societat catalana que ha transitat cap a l’independentisme en un camí que, si no canvien moltíssim les coses, no té retorn.

Per això és molt difícil pensar que hi pugui haver una solució que no inclogui un mecanisme d’expressió democràtica sobre la independència. Si bé en la doctrina constitucional espanyola no hi cap un referèndum d’autodeterminació, existirien múltiples fórmules possibles, més directes o més indirectes, per articular un mecanisme políticament equivalent. Però toparien amb dificultats polítiques evidents.

El fet que la qüestió del dret a decidir estigui al nucli de les demandes catalanes, a diferència de 2006, fa més difícil una solució política. Però és el preu de la sentència de 2010: es va fer evident, llavors, que l’autogovern català patia fonamentalment de la manca de mecanismes de garantia davant l’afany recentralitzador dels aparells de l’Estat. I que els pactes, com el de 2006, després eren vulnerats.

Per això, sense solucionar la qüestió de les garanties no hi podrà haver una solució duradora. I el mecanisme més eficaç de garantia és alguna mena de clàusula, formal o informal, de sortida per a Catalunya davant dels incompliments de l’Estat. Perquè, fins i tot en el cas que el govern del PSOE-Podem apostés per una proposta ambiciosa -prou ambiciosa almenys per dividir el sobiranisme-, no hi ha cap garantia que l’Estat en el seu conjunt s’hi comprometés.

Tot això dibuixa un camí difícil. No impossible, perquè en política hi ha poques coses impossibles. Però la passera és molt, molt estreta. El sobiranisme farà bé d’explorar-la, tant com calgui. Per moltes raons. Però ha de fer-ho sense alimentar falses expectatives. I mantenint, en paral·lel, l’aposta prioritària per reforçar-se en el terreny electoral, cívic i internacional. Per crear les condicions que permetin imaginar altres escenaris.