Els infants de Gaza són aquí

Aquest any, en l’aniversari de la Convenció de les Nacions Unides sobre els Drets de la Infància, no queda cap més remei que parlar de la infància impossible de Gaza. Més enllà dels discursos polítics necessaris, hem de continuar descobrint i sentint la deshumanització d’un món, el nostre, en el qual un nen, una nena, han d’implorar que no els llevin la vida.

Tot i la solidaritat que ha crescut els darrers mesos contra el genocidi, tinc la vivència que, amb Gaza, el conjunt de les infàncies tornen a sortir-hi perdent, segueixen perdent importància entre les nostres vides adultes. Tot i les crítiques que fem, no deixem clar el principi bàsic que la Convenció ens obliga a defensar: no existeix cap circumstància, cap situació, cap context en el qual els adults puguin matar infants. Cap ni un. Amb els infants no serveix ni l’excusa dels danys col·laterals. Tota acció que destrueix una infància és inhumana, un gran delicte, una infàmia que deshumanitza qui l'ordena i qui no l'evita. No existeixen les matisacions i no les hauríem de cercar ni tan sols per mirar d’entendre el que està passant.

Dic que la infància hi ha sortit de nou perdent perquè acceptar la seva mort llunyana significa que, en la nostra proximitat, també la infància val una mica menys, passa més fàcilment a un segon pla. Pot semblar que empobrir-la, oblidar-se d’estar al seu costat i facilitar experiències de serenor i felicitat, respectar els seus drets, etc. són qüestions molt relatives davant del drama de Gaza. Oblidem amb facilitat que aquí i allà tenen dret a existir, però també a tenir infància. La seva tragèdia no pot amagar els nostres drames.

No és sobrer recordar que, aquí, no tots els infants poden ser infants. La infància va per barris. Moltes persones consideren que no tothom forma part de la infància de Catalunya. Nascuts aquí, escolaritzats aquí, intentant ser d’aquí, encara són viscuts com de fora. Barris segregats, escoles segregades, infàncies segregades. No totes les infàncies valen el mateix ni poden aspirar a tenir algun futur. Ho he repetit moltes vegades: si mantenim un de cada tres infants en la pobresa econòmica, no estem fent una injustícia, estem fent una il·legalitat.

Tornem, però, a pensar en els nois i noies d’allà per posar adjectius a la nostra preocupació solidària, per evitar les visions benèfiques que ens fan sentir bé quan compren un bitllet d’alguna grossa. Pensar en les seves vides impossibles a Gaza ens ajudarà a pensar com, aquí i allà, fem possible que tinguin vida.

Resulta dolorós, però situem-nos, dediquem uns minuts a pensar en el sentit d’aquelles existències. Els obliguen a ser infants amb vides en què, dia sí i dia també, sempre cauen bombes, els adults van d’un lloc a l’altre desesperats i és impossible explicar al fill, en total i permanent desconcert, què passa i per què passa tot allò. Volen viure, però van sentint que no val la pena viure.

Els pocs recursos d’atenció sanitària que queden a Gaza han hagut de crear una etiqueta per al nen ferit sense família supervivent (WCNSF). Infàncies, sempre ferides psíquicament o físicament, que estan soles. En la destrucció han sobreviscut per haver de viure sense poder explicar a ningú la seva vida.

Ser infant és poder imaginar realitats, poder aprendre, poder jugar. Què passa quan tot això és permanentment impossible? Quins éssers humans s’estan conformant a través d'aquesta existència?

Quina és la condició humana de les persones adultes que creen aquesta realitat i la mantenen com a realitat possible i acceptable? M’és impossible considerar ésser humà qui genera la destrucció de la infància. No penso en ells. Penso en tots els governants i poders europeus que no volen mirar, que saben però no volen saber i que, en cap moment, pensen en l’obligació d’ocupar-se de la infància en primer lloc, començant per la de Gaza, que també és obligació seva.

Torno a la infància d’aquí i la de més enllà, una única infància. Miro de fer memòria i recordar altres escrits: “No existeix vida infantil digna [escrivia fa temps parlant de la pobresa] sense sentir-se prou estimat, sense saber que algú estarà sempre per tu i que la teva vida no és pura fragilitat, sense descobrir que els teus criteris, les teves vivències, les teves opinions també compten, sense tenir més somriures que plors, sense poder fer alguna cosa quan veus sofrir l'amic, sense poder ajudar el pare preocupat perquè pensi en jugar amb tu. Viure així és viure sense el dret a la infància”. La infància destruïda a Gaza i negada aquí.