23/02/2021

La intel·lectualització de la bretolada

3 min
Manifestació per la llibertat de Pablo Hasél al Passeig de Gràcia.
Disponible en:

Com que això és un sainet, avui plantejarem l'article en tres escenes còmiques i un epíleg dramàtic. 

Escena primera. Va passar fa deu o dotze anys, quan Manel Fuentes encara era el conductor d'El matí de Catalunya Ràdio. Amb poques hores de diferència, a Mallorca havien mort dos nois anglesos precipitant-se des del balcó a la piscina de l’hotel. Com que no era la primera vegada, el tema va ocupar uns minuts de la tertúlia. Un dels meus companys es va referir a la manca d'expectatives d'una generació que sap que tindrà menys oportunitats que els seus pares, etc. Fins i tot va citar l'assaig d'André Glucksmann sobre el component nihilista dels fets de l'onze de setembre de 2001, com un exemple d'estat d'ànim emergent que té traduccions de tota mena, i cap de bona. En sortir de la ràdio, tres de les persones presents al programa vam anar a fer un cafè en un bar que és a tocar de l'emissora, al carrer Beethoven. Vaig preguntar: "¿De debò penseu que aquests nois s'han llançat pel balcó degut a una angoixa generacional relacionada amb el nihilisme?" Amb sornegueria, la persona que s'havia referit al llibre de Glucksmann va respondre: "Han comès aquesta estupidesa perquè s'havien begut totes les ampolletes del minibar de l'hotel, evidentment; però ens paguen perquè expliquem les coses d'una manera més recargolada, no trobes?" El to era irònic, per descomptat, però el seu rerefons no: un format híbrid com la tertúlia, a mig camí entre la informació i l'entreteniment, porta per inèrcia a afegir massa salsa als cargols, i com més picant millor. Crec que paga la pena tenir-ho present a l'hora de contextualitzar correctament certes ocurrències improvisades d’aquests dies, derivades de l'a-veure-qui-la-diu-més-grossa. Dilluns a primera hora vaig sentir que la gent que va saquejar una botiga de roba del passeig de Gràcia de Barcelona ho van fer per denunciar les contradiccions del capitalisme. Uau. 

Escena segona. Això va passar la primavera de l'any 1985, quan el Barça de Terry Venables va guanyar la Lliga. No soc afeccionat al futbol, però un amic de la facultat –llavors encara estava estudiant– em va convidar a la celebració de Canaletes. Com que no em sé ni l'himne del Barça, tot aquell entusiasme delirant em va sorprendre. Anaven arribant més i més persones que arrossegaven la resta en direcció al port. De cop i volta, a l'altura del carrer Ferran, es va començar a sentir enmig de la gernació: "Botifarra sí, hamburguesa no!" Primer ho cridava un grup reduït de persones, però al cap d'uns instants tots els que estaven en aquell tram de la Rambla repetien l'estranya consigna amb tota la força dels seus pulmons. I així, sense més ni més, uns tipus van assaltar el McDonald's i es van emportar el que van creure oportú. La resta de persones –centenars, potser milers– van començar a picar de mans, contentíssims. Era físicament impossible que la policia pogués arribar fins allí. Allò que els emparava, però, no era aquest fet, sinó l'escalf de la massa. La massa no és una suma de persones individuals; això és un grup. La massa es mou i es commou amb una lògica pròpia, i per això acaba protagonitzant accions d'aquest tipus. 

Escena tercera. Retrocedim encara més, fins a la tardor del 1978. Un servidor cursava llavors primer de BUP a l’Institut Ramón J. Sender de Fraga, a la Franja de Ponent. Un grup de professors no numeraris van organitzar una protesta a Osca per defensar els seus interessos corporatius. “Demà no tindreu classe, i l’autocar és de franc”. Cap a Osca falta gent, doncs. En arribar a la ciutat aragonesa, vam veure que altres instituts havien fet el mateix. No sé en quin edifici oficial va desembocar la manifestació, però sí que recordo el cognom de l’increpat. Es deia Rosales. El to anava pujant, i tots vam acabar insultant i amenaçant aquell tipus que no havíem vist mai. Teníem 14 anys. Si ens haguessin proposat aclamar el tal Rosales també ho hauríem fet. Ni a mi ni als meus companys ens va passar pel cap que ens estiguessin manipulant d’una manera miserable. Simplement, allò era divertit i no calia anar a classe de mates. Punt. Al cap de 43 anys un se n’adona i es posa les mans al cap. D'altres ho troben normal, però: heus aquí el problema. 

Epíleg. Avui, la construcció del personatge Pablo Hasél s’assembla perillosament a la transformació del sociòpata xilè Rodrigo Lanza en una mena d’heroi del poble, gràcies a aquell truculent documental anomenat Ciutat morta, que tant èxit va tenir entre els benpensants. El paral·lelisme fa esgarrifar, sobretot tenint en compte que ja sabem com acaba. 

Ferran Sáez Mateu és filòsof

stats