03/06/2020

Els cinquanta anys del decés de Carner

5 min
Josep Carner i la seva dona a l'aeroport de Barcelona, el 1970. Hi tornaven després de més de 30 anys

la mort, aquesta vella fredeluga

que té, una mica, els ulls de nostra mare.

Versos finals d'"El present", Les monjoies, 1912

Josep Carner i Puig-Oriol (1884) va morir a dos quarts d'onze de la nit del 4 de juny de 1970 a causa d'una bronquitis crònica que patia de feia molt de temps. Tenia vuitanta-sis anys i en feia cinquanta que vivia lluny de Catalunya, primer a causa d'un exili laboral, voluntari, esdevingut exili forçós, a Mèxic, i després a Bèlgica. Sempre havia afirmat que no volia tornar a Catalunya en vida de Franco. Ho va repetir encara a uns amics barcelonins el Nadal de 1964. A Brussel·les vivia prop d'un gran parc. Carner no podia viure lluny dels arbres, hi dialogava, els interrogava, els interpel·lava: "Voldria ta ciència, / arbre, per al meu cor, / tu que en el temps geliu ets paciència / i en dia ardent aboques un tresor".

Una tarda de mitjan agost de 1965 va sortir a passejar, com cada dia, pel gran parc veí, però aquell dia no va tornar a l'hora acostumada… Va patir un episodi d'amnèsia total –és el terme que va fer servir sempre la seva muller, la professora Émilie Noulet (1892), mentre que la filla, Anna Maria, considerava que dir-ne amnèsia era una lítote–. El cas és que no el van localitzar fins al cap de trenta hores, l'endemà a mitjanit…!, desorientat, exhaust. D'ençà d'aquell dia, mai més no seria capaç de fer un treball intel·lectual seguit. Noulet adverteix Joan Baptista Cendrós, el nou editor de Carner, per activar la publicació d'El tomb de l'any, el darrer llibre, aparegut l'abril de 1966. El poeta el tenia en una fase molt avançada: el títol decidit i també les quatre seccions que l'integraven (les estacions de l'any), tenia perfilats gairebé tots els poemes, però treballava encara amb "el full de paper malcontent", en la tria concreta del text de cadascun: qui tingui a mà el llibre i l'obri a les pàgines 102-103, hi trobarà una estrofa idèntica en dos poemes diferents.

El dia de la mort, el 4 de juny de 1970, feia dos mesos que havia tornat a Catalunya, amb la seva muller, que no hi havia estat mai. Jaume Subirana, a les pàgines finals de L'exili del mite, fa una crònica de l'estada del poeta a Barcelona amb la veu de tots els actors que hi van tenir algun paper. El 1970 el retorn va ser motiu de debat, de controvèrsia, d'especulació. Ho continua sent avui i ho serà en el futur.

A Barcelona hi aterra un ancià que tenia moments de lucidesa i molts més d'opacitat. Els vectors del retorn van ser Noulet i Marià Manent, amb l'ajut indispensable de Cendrós. Noulet el veia diàriament en la seva opacitat, en l'emotiva ancianitat: se solia posar abric i capell, i en preguntar-li: "On vas, José?", ell responia: "A Barcelona…". Manent, en la correspondència amb Noulet, feia vots continuats pel retorn del poeta. Fins aquí, tot bé. El problema va ser el model i la durada excessiva del viatge. Haurien d'haver-lo protegit en un lloc desconegut: "És un home que ha perdut el passat", va dir Noulet del seu marit. A aquest home li hauria convingut un viatge discret, secret, veure únicament els amics íntims, com Xavier Tusell, i sense premsa, sense ràdios, retrobar el pi muntanyenc a l'hora de la posta i el faig montsenyenc quan treu la fulla, veure la cala gentil de Lloret o el "blanc d'Espanya" de Sitges, passejar en pau pels carrers, admirar la seva ciutat, la ginesta de Sant Pere Màrtir: "No hi ha país com Barcelona", havia escrit feia cinquanta anys.

Però els esdeveniments els van desbordar. La mateixa rebuda a l'aeroport, amb tanta gent esperant-lo, ja feia presagiar el pitjor. Els primers quinze dies van ser frenètics. Les visites se succeïen a l'Hotel Balmoral: tothom sabia que s'hi hostatjava Carner. El van passejar amunt i avall, amb dinars o sopars interminables. Estava fatigat, atabalat de tantes visites i de tan poca pau.

L'endemà de l'arribada, el 4 d'abril, el van portar a la Rambla, i en passar per davant del Liceu, Carner li diu, a ella, tot d'una, sorprès: "M'as-tu amené à Barcelone?". M'ho va contar la seva filla el 1984. Era el dia que Marià Manent explica que es van asseure a la plaça Reial a conversar plàcidament, i que Carner, absent, els va dir de sobte: "És una taral·la tranquil·la" ("Una taral·la sense fi seria un ideal menys que mediocre per a la humanitat", dins "Vidres glaçats", Les bonhomies).

Una petita crisi de salut va alarmar Noulet. El metge els va recomanar de deixar Barcelona i anar a un lloc tranquil a passar uns dies. I els amics més propers van encertar de ple en la tria. El 17 d'abril van decidir d'anar al balneari Blancafort, a la Garriga, lloc dilecte de la seva joventut:

Noyes de La Garriga, les qui duheu un llaç,

qui us agafeu dels braços en els capvespres clâs,

noyes menudes, noyes de curtes faldilletes,

noyes maravellades de contemplâ poetes…

Després de la marejada de la primera quinzena, la segona va ser més plàcida. Però a La Garriga, el balneari i jo, 1976, Pere Blancafort de Rosselló, germà del compositor Manuel, escriu: "Quan es va saber que en Carner era aquí sovintejaren visites de moltes bandes, però la seva muller aconseguí d'establir, amb molt de tacte, una muralla protectora. Li convenia repòs absolut". El 4 de maig retornen a la ciutat. S'hi estaran dues llargues setmanes. El dia 12 s'esqueia la concessió del segon Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. El primer l'havien atorgat a Jordi Rubió i Balaguer (1888), insigne historiador de la nostra cultura escrita, i de la seva generació, parent llunyà del poeta: es coneixien de petits i es van saludar a la vella seu de l'Institut d'Estudis Catalans, al Palau Dalmases del carrer de Montcada (n'hi ha un testimoni gràfic del 9 d'abril).

Subirana reporta el testimoni oral de J.M. Castellet, membre del jurat, segons el qual "No se li va concedir no perquè no el mereixés –que això ni va entrar en discussió– sinó perquè era una persona que no estava en condicions de ser entrevistat. El segon any [del Premi d'Honor] prima una personalitat fortament política com la de Joan Oliver, "d'esquerres". Molts anys després Castellet em va confiar que havia votat per Carner, i em va dir els noms dels dos companys que també el van votar, però em va dir que era un secret, i el mantinc. La majoria del jurat va triar dur, es va decantar per l'activisme polític, pervertint el sentit del premi. Quatre membres del jurat del Premi d'Honor de 1970 (un d'ells amb molts dubtes) no es van retre a la meravellosa aventura poètica del príncep. La persona feble i silenciosa que havia aterrat a Barcelona, la seva ciutat, no els servia de res. I van decidir ignorar-lo. La majoria del jurat va considerar que no, que Carner era un ancià malalt i amnèsic. El que calia no era qui no era, sinó qui era capaç, van fer córrer, de fer un espectacle "a l'americana". A Joan Oliver, l'entranyable Pere Quart, l'honora el fet que quan li van comunicar la decisió del jurat del premi exclamés: "Que s'ha mort Carner?" (m'ho va explicar ell mateix el 1981). Carner, en canvi, va fer veure que no en sabia res.

Li va sobrevenir una crisi asmàtica severa i Noulet va decidir tornar a Brussel·les el 21 de maig. A l'aeroport hi van anar sols, amb la sola companyia del matrimoni Manent. Feia dues setmanes que havien retornat a Bèlgica i, allí, a l'últim domicili (s'hi havien mudat de poc perquè amb el sou de jubilats no es podien permetre el lloguer de l'apartament d'Avenue Bel Air), allí, al número 64 de Rue Lincoln, potser amb el fugaç pensament d'haver pogut veure la "Mare endolada", la pàtria "encara no nada com l'hem somiada sos fills", el nostre gran Josep Carner va deixar d'existir avui fa 50 anys.

La llum ve de l'altura,

la fosca ve del cor:

tot clama i res no dura,

tot calla i res no mor.

"Cançó d'esperança", vv 25-28

Post scriptum:

Si algú, individualment, en aquests temps tan greus de pandèmia i de crisi sanitària, viu a la regió de Barcelona i té ganes de pujar a Montjuïc a recordar algun vers del poeta davant de la seva tomba, que sàpiga que el cementiri està obert a les hores habituals i que les coordenades són F9. Sigueu prudents, i poseu fotos a @AnyCarner.