24/02/2020

La Constitució territorial possible

3 min
Dues monges votant a Huelva al referèndum celebrat el 28 de febrer de 1980 per ratificar la via autonòmica per l'article 151 de la Constitució.

Aquesta setmana es complirà el quaranta aniversari del referèndum del 28-F a Andalusia. Amb aquest referèndum, Andalusia va aconseguir accedir a l'autonomia per la via de l'article 151 de la Constitució, reservada, sense dir-ho de manera expressa, per a les "nacionalitats", i va imposar una interpretació de l'estructura de l'Estat diferent de la que s'havia posat en marxa inicialment.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

Però, a més d'això, que ja és molt, el referèndum andalús va tenir l'efecte col·lateral de posar fi a la carrera d'Adolfo Suárez i, com a conseqüència d'això, fer desaparèixer la UCD com a partit de centredreta espanyol. En menys d'un any vam passar del 28-F al cop d'estat del 23-F. La UCD es veuria abocada, a una velocitat de vertigen, a la descomposició. De formar govern en les primeres eleccions constitucionals del març del 1979 a pràcticament desaparèixer en les eleccions del 28 d'octubre del 1982.

El rebuig frontal i rotund que el govern de la nació pactés l'estructura de l'Estat amb el nacionalisme català i basc, exclusivament, va deslegitimar l'executòria del president Adolfo Suárez i el seu partit i els va expulsar del sistema polític espanyol. La definició de l'estructura de l'Estat és un problema constituent, que no es pot resoldre amb negociacions territorialment parcials. Això és el que va significar el 28-F andalús. Formalment va ser un referèndum andalús. Materialment va ser un referèndum espanyol. Per això va tenir l'impacte que va tenir. Una estructura de l'Estat que no sigui acceptable per al conjunt de les "nacionalitats i regions" no pot imposar-se.

Aquesta és la situació que es va viure en el moment d'inicial posada en marxa de la Constitució i de la construcció de l'estat de les autonomies. I aquesta és la situació en què ens trobem. Diria que ara encara més. El 1979 només s'havien pactat els Estatuts basc i català amb ple acord i el gallec sense acord satisfactori per a la nacionalitat. Els altres territoris tenien "règims provisionals d'autonomia". Ara hi ha 14 comunitats autònomes des de fa més de trenta anys, a més de les 3 de les "nacionalitats". ¿Es pot pensar que el que no va ser possible llavors, ho pot ser ara?

El que la nostra història ens ensenya és que Catalunya és la punta de llança pel que fa a la descentralització política de l'Estat, però que darrere de Catalunya venen totes les altres. Ja va passar durant la Segona República. Sense la Guerra Civil és més que probable que en els últims anys de la dècada s'haguessin constituït en regions autònomes totes les províncies. El mapa estava definit fins i tot en la llei del Tribunal de Garanties Constitucionals.

El procés que es va posar en marxa per a la construcció de l'estat de les autonomies de la Constitució del 1978 es va inspirar en el que s'havia produït amb la Constitució del 1931. Per la porta que obria Catalunya hi entraven a continuació totes les altres. Cap constituent espanyol s'ha atrevit a definir una estructura de l'Estat en què hi figuri Catalunya o Catalunya, el País Basc i Galícia com a unitats de descentralització política de l'Estat, prescindint de totes les altres regions. Mai s'ha considerat que tal Constitució territorial pugui ser acceptada per les altres. No hi ha govern d'Espanya que pugui continuar sent-ho, si actua d'aquesta manera. És el que li va passar a Adolfo Suárez i a la UCD.

En les dues experiències democràtiques del segle XX, la republicana del 1931 i la monàrquica del 1978, en què es va renunciar a definir l'estructura de l'Estat en la Constitució i es va remetre aquesta concreció als Estatuts d'Autonomia, és a dir, a normes infraconstitucionals, el resultat ja sabem quin ha sigut. En tots dos casos, el Tribunal de Garanties Constitucionals o el Tribunal Constitucional l'han fet saltar pels aires.

¿No deu ser que ha arribat el moment d'agafar el toro per les banyes i definir l'estructura de l'Estat en la Constitució? ¿No ha de ser el mateix poder constituent el que defineixi com queden integrades les "nacionalitats i regions" a l'Estat?

Per què no ens donem aquesta oportunitat? ¿Hi ha alguna altra manera de definir una Constitució territorial possible per a un estat amb la nostra història? Podria ser acceptada en aquest moment una Constitució territorial que no fos definida d'aquesta manera pel conjunt de les "nacionalitats i regions" que integren Espanya?

stats