08/07/2021

Joan Subirats: un comú molt singular

3 min
Joan Subirats i Ada Colau

No és ni una dimissió, ni una jubilació, insistia dimarts Joan Subirats quan explicava que deixava els seus càrrecs a l’Ajuntament de Barcelona. No és una dimissió perquè aquesta paraula sempre va associada a desacords, conflictes, transfuguismes o ambicions. No és una jubilació perquè això suposaria abandonar el compromís i el vincle amb el seu projecte polític. Però tècnicament, Subirats dimiteix i es jubila: una notícia important.

Fa poc més de set anys –el 26 de juny del 2014, un any abans de les eleccions municipals– es presentava a l’escola Collaso i Gil del Raval Guanyem Barcelona, l’embrió de Barcelona en Comú. Aquella presentació en societat la van oficiar tres persones fins aleshores allunyades de la política institucional: Ada Colau, Jaume Asens, i Joan Subirats. La futura alcaldessa, la frontissa amb el món independentista i l’ideòleg. 

Joan Subirats és el paradigma de l’intel·lectual compromès a la manera francesa. Un dels cent tretze detinguts de l’Assemblea de Catalunya (la de tots), Bandera Roja, company de viatge del PSUC, maragallista crític, sotasignat de lluites perdudes. Sempre des de la convicció que la seva millor aportació la podia fer des de fora. Teòric dels béns comuns, sempre havia refusat les múltiples ofertes per ocupar càrrecs. Fins i tot es va resistir amb el projecte més seu: aquell dia de juny va ser l’únic dels tres participants que va deixar clar que l’any següent no aniria a les llistes. Un intel·lectual compromès que, deien els seus crítics, a l’hora de la veritat es queda a la seva torre d’ivori. Fins que a finals del 2017, quan els comuns van trencar amb els socialistes, va dir sí a la proposta d’Ada Colau d’incorporar-se a l'Ajuntament com a comissionat de Cultura. I la seva disposició a “entrar en el fang” va quedar del tot clara quan a les eleccions del 2019 va anar de número dos a les llistes dels comuns i va esdevenir tinent d’alcaldia. Ara no només plega un regidor: plega un dels principals inventors, impulsors i fundadors dels comuns.

La gran aportació de Joan Subirats al govern dels comuns ha estat el seu tarannà. Representa el contrari de la caricatura que els adversaris de Colau fan del seu grup. I ja sabem que les caricatures sempre tenen un fons de veritat. Subirats és radical en el pensament però suau en les formes; tossut però gens dogmàtic; treballador i bon vivant; de família humil però sense ressentiment de classe; amb ganes de canviar la ciutat sense renegar del passat democràtic; innovador sense caure en l’adamisme. 

La seva política cultural ha estat reflex d’aquest tarannà. Ha contribuït al gir copernicà que suposa posar la ciutadania en el centre d’aquestes polítiques, massa sovint massa captives del propi sector. Però ho ha fet sense oblidar que s’ha de tenir cura dels sectors culturals entesos en la seva complexitat i que això inclou tant les empreses com els grans equipament públics. Ha fugit de les falses dicotomies que contraposen equipaments de base i grans equipaments o cultura comunitària i indústria cultural. I ho ha fet amb fets més que no pas amb discursos. La valentia d’obrir la programació del Grec de 2020 en plena pandèmia quan ningú no gosava fer-ho n’és un exemple i va ser una gran notícia per al sector.

També com a expressió del seu tarannà ha aconseguit que totes les forces polítiques amb representació al ple signessin un pacte per la cultura. Un document més important per la seva existència que no pas pel seu contingut. No assenyala massa cap camí més enllà de recordar que hi ha determinades decisions que és bo prendre amb grans majories tot pensant en el llarg termini.

Les Biennals (la de Pensament i la de Ciència) són dos dels seus grans projectes. Jo les observo amb un deix d’escepticisme: veurem quina és la continuïtat i, sobretot, quin és el seu llegat. Perquè, tot i la consistència de les edicions realitzades, el risc que esdevinguin grans, però simples, esdeveniments és molt alt. 

El balanç d’aquests quatre anys és fonamentalment positiu. Jordi Martí, un vell conegut del sector, té bona part de la feina feta. Amb dos grans reptes pendents: completar el procés de convergència entre educació i cultura en el marc del desenvolupament dels drets culturals (i aquí el fet que no hereti la regidoria d’Educació és una mala notícia) i afrontar la gran assignatura pendent: l’organització i la governança de la política cultural de la ciutat. I això vol dir, sobretot, dues coses: transformar l’Institut de Cultura i repensar –amb les altres administracions competents– la gestió i el finançament dels grans equipaments.

Xavier Fina és consultor cultural
stats