17/03/2020

El confinament, la por i la culpa

3 min
Vista des de la finestra d'una casa durant el segon dia de confinament pel Covid-19

1. Guerra. Què passa aquests dies de confinament quan et creues amb algú al carrer? A mesura que t’hi vas acostant els dos camins se separen. Un cap a la vorera, l’altre cap a la paret. Al creuar-nos instintivament abaixem el cap. Per què? Per un inquietant sentiment de culpa i vergonya que s’ha anat construint a mesura que les mesures d’aïllament es feien més estrictes. Vergonya de pensar que l’altre pugui creure que t’estàs saltant la norma. Culpa de poder ser, sense saber-ho, eventual portador de l’enemic invisible. El perill és l’altre que et pot contaminar (por), el perill ets tu que el pots contaminar (culpa).

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

“No pensis només en tu –sento dir sovint–, pensa que si tu ho agafes pots contaminar tota la família”. La manera d’aconseguir la unitat que demanen els dirigents polítics en la lluita contra la nova pesta és fer-nos sentir por de l’altre i culpables de nosaltres mateixos. Pot servir, potser, per començar a dominar l’epidèmia, però no augura un dia després gaire esperançador. Per això em preocupa la lleugeresa amb què s’utilitza la paraula guerra en els discursos públics.

El president Macron, per exemple, va fer una excel·lent prestació per anunciar el confinament de França, però l'ús in crescendo del mot guerra per donar ritme al final de la simfonia em va semblar irresponsable. Per diverses raons: pel que té d'injust per als que han viscut i viuen guerres; perquè confon sobre el caràcter del problema (i pot afavorir les teories conspiratives), en la mesura que el virus és un fenomen que respon a lleis de la naturalesa i no de la història; i perquè inevitablement genera pànic i el que es necessita en aquest moment és evitar el desassossec. Espantar és donar un tracte infantil a la ciutadania, el que s’ha de fer és responsabilitzar-la. Com? Amb informació veraç i sense sensacionalismes, amb una afirmació inequívoca del compromís de l’Estat per compensar els efectes de la gran aturada i amb capacitat d’anticipar-se al que vindrà després. Els científics tenen el coneixement i, per tant, aporten el saber imprescindible perquè el polític pugui prendre decisions. Però la responsabilitat és del polític i no la pot eludir apel·lant a l’autoritat del científic. Una decisió política que ha de tenir en compte molts factors: el principal, la sostenibilitat de la convivència.

2. Psicologia. Per això no es pot eludir una pregunta central: quant temps es pot sostenir un confinament general tenint en compte els seus costos econòmics i psicològics? Crec que el simple compte numèric d'infectats, morts i curats no és un criteri suficient. Una situació excepcional com aquesta no es pot allargar massa sense que tingui efectes demolidors. I els riscos no es poden avaluar només en termes econòmics. Hi ha un component psicològic essencial. El desgast que la reclusió a casa i la limitació de les sortides pot provocar en l’estat d’ànim de les persones, en la relació familiar, en els infants, és extremadament preocupant. I ben segur que la setmana que ve en començarem a tenir notícies.

Separats per anar tots a una. Aquesta és la paradoxal consigna del moment. Les ganes d’unitat que reflecteixen les enquestes no ens han d’impedir veure que la consigna no té el mateix impacte en tothom. El confinament no afecta igual un nen que un adult, a qui té una casa gran i recursos abundants o als que són molts en espais petits i sense saber com atipar a tothom. I tot això té conseqüències psicopatològiques i de convivència que no es poden obviar.

A mi m’agrada molt estar casa, i normalment em fa mandra sortir, però reconec que aquests dies quan baixo al carrer i veig gent, encara que sigui poca, sento alliberament. “La meva llibertat consisteix en caminar quan vull caminar i no tinc gota”, deia Voltaire. Vull caminar i han decidit per mi que no puc fer-ho. Segur que tenen raó, però sento com si em caigués a sobre la boira baixa densa i gebradora, aquella que a Cervera, quan era nen, ens amargava quinze dies seguits cada hivern. I ens tornava insuportables.

stats