Avui que tot queda enregistrat a les estacions meteorològiques automàtiques, ja es pot afirmar amb dades a la mà que en algunes zones de l’interior del país, durant aquest juliol, que és un mes habitualment sec, haurà plogut tant com al ja històric mes de març en què els aiguats van rematar la sequera episòdica que arrossegàvem. Estem parlant del mateix ordre de vora cent noranta litres per metre quadrat en un mes, tant al març com al juliol. Quantitats desendreçades, això sí, perquè pot estar-se una setmana que no plou i després caure seixanta litres en un sol dia.
Però el resultat és un paisatge d’un verd esclatant que recorda més la primavera que no pas els estius de groc-marronós, el manteniment de les reserves d’aigua i una baixada de les temperatures igualment descompensada: durant el juliol hem tingut dies de màximes de trenta-dos graus a nou-cents metres d’altitud, i en la darrera setmana no hem passat dels vint o vint-i-dos, la qual cosa ha comportat nits de llençol i cobrellit. Un luxe, per a l’època de l’any en què som.
Que el temps es va convertint en un fenomen d’extrems ja ho vam comprovar en el no menys significatiu episodi de la DANA de fa quinze dies, que va venir la mateixa setmana que ens havíem rostit i els incendis havien cremat més de tres mil hectàrees a Paüls i els Ports. S’està produint una certa “americanització” del temps, una barreja de fenòmens extrems, fins i tot violents, amb les seves corresponents crides a la prudència, i això, combinat amb la facilitat de trobar previsions oficials i dels mitjans, torna a impulsar el temps com a tema universal de conversa, però ara ja amb graus d’especialització. I de preocupació.
