L’art del nyap polític

L’art de la manipulació política és el títol d’un llibre publicat als anys noranta per un politòleg de prestigi que intentava explicar la complexitat de la presa de decisions en democràcia. Com a cas d’estudi va triar la Transició, i va concloure que la tensió entre forces oposades va donar un resultat mediocre democràticament però possible. Com en tants pactes, de l’acord de la Transició la majoria no en va quedar gaire contenta, però tampoc obertament descontenta. La majoria dels negociadors i dels ciutadans van renunciar a les seves preferències òptimes i van acceptar pactar el mal menor, incentivats per l’eco de la barbàrie de la guerra civil.

La política, com tantes activitats humanes, està plena de resultats paradoxals; de prioritats, desitjos i altes i baixes passions que s’imposen i allunyen les intencions inicials, o senzillament confessables, dels resultats. Dit d’una altra manera: l’infern està empedrat de bones intencions i el factor humà és, també en política, molt sovint més poderós que la racionalitat. Ho és avui en la política a Catalunya i a Espanya, on la utòpica recerca del bé comú i el llarg termini s’ha quedat en una mirada a curt que exigeix resultats immediats i busca titulars sensacionalistes.

A Espanya, un cop oblidada l’amenaça de les baionetes, es va acabar també l’interès per cooperar i arribar a pactes. Amb Aznar va començar la involució territorial i avui el PP es comporta com el menys constitucionalista dels partits tradicionals espanyols. De fet, no dona suport a la renovació del Poder Judicial per una lògica maximalista encara que acabi portant el sistema polític a la ruïna.

Maximalisme de la dreta

El PP pretén precipitar el desgast del PSOE i guanyar-lo en unes eleccions anticipades. Aquesta és la raó per la qual no és possible un pacte per renovar el CGPJ. El PP, que es caracteritza per fer oposicions destructives, ha tingut l’excusa de la reforma del delicte de sedició que negocien el PSOE i ERC per acabar la partida. Per a Feijóo mantenir el sistema polític actualitzat només és una opció i no un mandat democràtic. Com si les regles de joc es complissin només quan interessa. Com si les polítiques sustentades per una majoria parlamentària poguessin ser l’excusa per posar en dubte la mateixa construcció democràtica i el bon funcionament del poder judicial.

De fet, Feijóo és ja un altre president del Partit Popular devorat pel sector intransigent i incapaç de liderar una alternativa a la dreta madrilenya de l’Espanya una, grande y libre.

Aquesta setmana Feijóo ha deixat clar que el millor actiu de la seva carrera política ha sigut el silenci. La prudència ha evitat veure abans la seva incapacitat de liderar els seus i que li falta alguna lectura.

A Catalunya tampoc ha sigut una setmana políticament edificant, però els processos de degradació també tenen una virtut i és que apropen al fons del pou. Junts per Catalunya s’ha esbudellat a la plaça pública deixant clara la guerra oberta entre pragmàtics i borrassistes i la debilitat creixent d’aquests últims. El sector d’arrels convergents ha acceptat sortir del Govern i de tots els organismes parapúblics però presentarà batalla per dotar de realisme pragmàtic les sigles i no perdre’n el control.

Els partidaris de les llistes d’independents comencen a adonar-se que la política té unes regles de funcionament. Que la negociació i el debat no són traïció i que les campanyes contra periodistes i contra els correligionaris acaben sortint a la llum. Sobretot si les fa un aficionat.

Proposo al Col·legi de Periodistes instituir un nou premi a la professió dedicat a la fugaç Joana Masdeu. El seu nom no pot quedar en l’oblit. Ha de ser reconeguda com la corretja de transmissió del poder en què alguns polítics ens voldrien veure convertits a tots. Masdeu és l’ideal periodístic de molts polítics, que voldrien controlar el debat, que intoxiquen amb campanyes contra qualsevol que dissenteixi de la línia “correcta”. L’opinió pública ha de saber que el joc brut dels partits, no només a Junts, funciona especialment bé a les xarxes, on es donen els carnets de puresa i obediència.

Punt d’inflexió

La crisi per l’abús de poder del diputat Dalmases és un punt d’inflexió per als borrassistes. Un sector de Junts vol atraure un votant independentista de centre liberal que avui està desorientat amb els seus representants polítics. Respon a una tradició que ha de fer inventari i recuperar lideratges i brúixola. El proper pas són les municipals, passant per Barcelona.