He vist, i us recomano, el documental Adiós, salvajes, que s’ofereix a Filmin. Es tracta de la història d’una parella –ella, noruega; ell, anglès– que decideixen viure lluny de la ciutat, en contacte directe amb la natura salvatge, en una granja aïllada. La parella té tres fills i la filla d’ella d’una relació anterior. La mare, que és fotògrafa, documenta la vida familiar en un diari ple d’imatges.
Des del començament queda clar que la parella té un objectiu clar que se centra, sobretot, en criar la canalla en el respecte màxim pel planeta, un gran marge de llibertat i allunyats de les restriccions i convencionalismes de l’anomenada societat civilitzada. Els nens, per descomptat, no estan escolaritzats i aprenen a llegir i a escriure a casa amb els seus pares.
Un seguit d’escenes idíl·liques dels nens en plena natura ens presenten un miratge de felicitat que s’esquerda la primera vegada que el pare de família confessa els seus dubtes sobre com ha d’influir en els seus fills el sistema de vida que els ofereixen.
Després arriba la tragèdia inesperada que destarota tots els plans i obliga aquest home i la seva mainada a “rendir-se” i mirar d’inserir-se a la societat. L’escola, els amics, els veïns i, en general, el contacte humà, és el remei que acabarà fent-los sortir de la tristesa del dol. I el pinyol del documental, per a mi, és quan el protagonista adult, admetent aquest fet, no pot evitar sentir-se culpable per estar traint els ideals amb els quals ell i la seva dona van fundar una família.
Més enllà de les consideracions sobre el dilema entre una vida salvatge i lliure i els innegables avantatges de conviure en societat, m’ha interessat la transparència amb què el documental exposa el pes –feixuc, immens– de la responsabilitat de l’educació dels fills.
Com diu el tòpic, tots els pares i mares fan el que creuen que és millor per als fills, però sovint la vida s’encarrega de fer-te veure que en determinada qüestió et vas equivocar. Quan això passa, és realment difícil –potser impossible– fugir del sentiment de culpa. Els nens són verges i els pares tenim la capacitat de fer-ne persones així o aixà, que les seves vides vagin per aquí o per allà. És una sort grandiosa que no en siguem conscients en el moment que prenem la decisió de tenir fills. Pocs serien els valents que gosarien.
Com entomar sense acovardir-se aquesta responsabilitat? Com acceptar que allò que tu consideraves el millor per als teus fills en realitat era un disbarat? Potser l’única opció raonable és ser humils des del començament i assumir que les nostres tries i decisions, encara que en aquell moment semblin indiscutibles, poden tenir problemes i fracassar.
I saber que la vida s’obrirà pas sempre, encara que la boira sigui espessa, i els nostres fills, si han rebut amor, acabaran trobant el seu camí (correcte o no). Els nens que protagonitzen el documental Adiós, salvajes estimen amb bogeria el seu pare, l’admiren i el respecten i, tanmateix, no dubten a manifestar-li la seva determinació d’anar a escola d’una forma regular perquè comprenen, amb tota claredat, que allò els està salvant.
Tenir fills és un projecte engrescador però d’alt risc, reconeguem-ho.
