Setembre. El dia 1 cau en dilluns. Benvinguda sigui la rutina. Adeu-siau, durant uns mesos, a una imatge pertorbadora: la del turisme de fila índia. Qui sap si, a partir d’avui, les xarxes socials deixaran d’inundar-nos d’imatges de cues quilomètriques de persones que pretenen fer cap a un destí que, amb poca gent, deu ser paradisíac. En temporada alta, en canvi, arribar a la meta ha estat una prova de paciència, de resistència i, potser, d’estupidesa humana. No hi ha hagut dia que no hàgim vist vídeos de la caravana de cotxes aturats, durant hores, per intentar arribar al port de Sóller. De vegades l’embús anava molt més enllà de la rotonda de Caubet. Per aparcar a Positano, i veure la cascada de cases acolorides que pengen sobre la costa Amalfitana, has de llevar-te molt abans que el sol. Altrament, arribar-hi per carretera és una quimera feixuga, desesperant. A Santorini, els turistes només veuen les postes de sol, endreçats l’un rere l’altre, com en una fila escolar que s’allargassa durant hores. Però no tots els paradisos de postal són al Mediterrani. Per arribar a Gaztelugatxe, i intentar pujar els 241 graons fins a l’ermita de Sant Joan, tant se val que tinguis reserva prèvia. El problema, d’ençà que la sèrie Joc de trons va rodar-hi unes escenes colpidores, és poder-hi accedir sense fer hores de caravana infinita. T’acabes coneixent de memòria cada revolt de la costa basca. Al Mont-Saint-Michel, igual. O molt pitjor. Només t’hi pots acostar a les hores de marea baixa i si tens plaça d’aparcament reservada amb antelació. Un cop has deixat el cotxe, les fotografies de la processó de turistes per arribar a peu a l’abadia fan esgarrifar. La massificació és això, una patologia altament contagiosa que passa, en un tres i no res, de vici absurd a dèria malaltissa. Com si, pel fet que costi tant d’arribar-hi, aquell racó de món ja ens hagués d’agradar més. Al contrari. Els qui fugim dels embussos d’una manera obsessiva ja donem tots aquests indrets per visitats. Compensa? Per a una multitud es veu que sí. Per a mi, gens.
A casa en diem l’efecte Cadaqués. Un lloc idíl·lic, més aviat esquifit, situat en un cul-de-sac del mapa, on per poder-hi entrar primer cal deixar que algú en surti. Són llocs que ja eren de postal molt abans que Systrom i Krieger s’inventessin Instagram, fa quinze anys. Són paratges pintorescos, amb mil i un encants que, més enllà de morir d’èxit, mataran d’avorriment els que ja hi eren. Els habituals de Sóller, Positano i Cadaqués es converteixen gairebé en micos de fira, en una nosa per al formiguer de passavolants que, d’embús en embús, tenen tot el dret a anar-hi d’excursió, a menjar-hi un arròs o a retratar-se a la golden hour per refregar-nos la seva felicitat. No hi ha solució. Mentre tots concentrem les vacances en els mateixos dos mesos, el ramat es mourà pels mateixos llocs els mateixos dies. I construirem més zones d’aparcament als rodals d’aquestes poblacions i deixarem que un algoritme ens marqui quins espais a visitar ens falten a la col·lecció. I un cop païda la caravana, de tornada amb el volant calent, farem el doble clic per verificar que hi hem estat i que ja ens podem morir en pau. Tots aquells temors que tenia Stefan Zweig quan va escriure Viatges ara fa cent anys s’han quedat molt curts. Ara hi ha un cotxe per família, el low cost ha estat revolucionari i les xarxes socials ens generen un grapat de necessitats que no teníem. De mica en mica, la diferència entre un viatger i un turista s’ha anat fent grossa. El viatger veu el que veu, el turista veu el que ha vingut a veure. I para de comptar.
