Diu en Ramon Madaula que fer de pare és com jugar al set i mig: o et passes o fas curt. Amb tota probabilitat, ho diu després de moltes partides perdudes (i tantes de guanyades), i per això ha escrit l’obra teatral Loop, que aquests dies s’està representant a l’Espai Texas de Barcelona.
Loop té diverses virtuts: és concisa i directa, i el text és àgil i està escrit amb tocs d’humor i de tendresa. Les interpretacions del mateix Madaula i de la jove Júlia Genís són eficaces i estan al servei d’aquest diàleg entre pare i filla –convertits a estones en fill i mare sense solució de continuïtat– que es va tensant i relaxant sense que l’espectador pràcticament se n’adoni. Però Loop té encara una altra virtut, la més important: pràcticament cap espectador pot deixar de sentir-s’hi implicat o identificat en algun moment. Tots hem estat fills o filles, i la majoria de nosaltres som pares o mares o ho acabarem sent. Tots vivim immersos en allò que –com ens recorda Madaula– el gran Pau Riba en deia el combat d’estimar-se.
Fa uns dies l’Espai Texas em va convidar a veure Loop i, tot seguit, mantenir una conversa amb l’autor de l’obra sobre aquest gran tema literari que són i seran les relacions entre pares i fills, aquest loop etern que enllaça una generació amb una altra sense inventar mai res, a penes modificant-lo en funció del context que ens ha tocat viure.
Després de l’obra i de la conversa amb Madaula i el seu públic, vaig començar a donar voltes al problema que havíem acabat enquadrant: quan ets pare o mare, amb l’experiència, t’acabes adonant que potser els teus pares tenien raó en moltes coses (però ja no ets a temps de dir-los-ho) i també detectes allò en què es van equivocar i, tanmateix, no pots evitar de cometre errors semblants amb els teus fills. És, probablement, una condemna pel fet de ser humans.
Fins a quin punt hem d’ajudar els fills sense sobreprotegir-los? Quin grau d’intervenció hem de tenir en la seva vida quan ja entren a l’edat adulta? Com han condicionat la nostra vida els nostres pares? Volem o no volem condicionar la dels nostres fills? Sempre ens pensem que nosaltres ho farem millor? Som així d’ingenus?
Vaig créixer trobant a faltar un pare idealitzat que va morir massa aviat i mirant d’allunyar-me d’un model de maternitat que em va ofegar durant l’adolescència. Ara que ja tinc els fills grans, m’adono que la meva mare també l’encertava en moltes coses, i em trobo reivindicant actituds que ni jo mateixa no sé mantenir sempre. Estic segura que cada espectador de Loop farà reflexions personals en sortir de l’obra.
La meva recomanació és que l’aneu a veure –a l’Espai Texas o quan la portin de gira pel país– i que després us dediqueu una bona estona per recordar quina mena de fill/a vau ser i quina mena de pare/mare sou o voleu ser. També és molt probable que aquest muntatge teatral, amb direcció de Mònica Bofill, us convidi a mantenir una conversa amb els de dalt i/o els de baix, alternant –com fan a l’obra– el paper de pare/mare amb el de fill/a.
Per què juguem al set i mig si sabem que hi ha tantes probabilitats que ens passem o fem curt? Doncs per l’emoció de la partida i perquè, quan fas set i mig, quan l’encertes, quina alegria tan grossa!
