L'ombra fosca que dorm al ras

Segons la tradició, una nit molt freda va arribar a Betlem una parella pobra, que no tenia on aixoplugar-se i que estava a punt de tenir un fill. Jesús va néixer en una cova i, veient tanta desprotecció, tot l’entorn es va commoure: àngels, pastors i fins i tot reis. 2.000 anys més tard, encara repensem aquesta història.

Estem també en dies freds, i s’acosta Nadal amb tota la seva invocació d’amor, tendresa, felicitat i germanor. I alhora, tot just ha saltat a l’àmbit públic una notícia tan dolorosa que és gairebé impúdica: els equips municipals de Barcelona han comptabilitzat fins al novembre 1.784 persones pernoctant a l'espai públic, 203 més que l'octubre del 2024. La nostra preciosa Barcelona, atracció mundial de turistes a qui regalem els millors espais de la ciutat, és, alhora, un lloc on cada dia més persones no tenen cabuda i dormen al ras, exposades a qualsevol agressió, sense un racó on sentir-se a recer. Una tercera part de les criatures que viuen a Catalunya es troben per sota del nivell de pobresa, mentre el nombre de grans fortunes creix. Com podem suportar tanta contradicció i tant de despropòsit, emocionant-nos per la pobresa d’un nounat antic i parlant d’igualtat i de drets humans?

No es tracta pas d’un fenomen exclusiu de la nostra ciutat, evidentment. Passa el mateix a totes les ciutats de Catalunya i d’arreu; els ajuntaments hi treballen, però no donen l'abast. Hi ha fundacions, com Arrels, Càritas i d’altres, que també fan el que poden. Tot és insuficient: estem en un món que fabrica sistemàticament persones marginades i les xarxes d’ajut existents no estan preparades per fer-hi front. Ni ho està ningú.

Perquè ¿què fem nosaltres, la ciutadania? Ja a començaments del segle XX, el sociòleg Georg Simmel va intuir un canvi profund en les relacions socials que establim a les ciutats i en les nostres reaccions. De què es tracta? Doncs del fet que, en una ciutat –i ara ja en qualsevol contrada–, les nostres societats ens aboquen a una quantitat tan gran de contactes i d’informacions sovint doloroses que sentim que no podem fer-nos-en càrrec, i, gairebé per sobreviure, i per preservar la nostra intimitat, tendim a blindar-nos contra la desgràcia aliena, a tractar d’ignorar-la. Per alleugerir el malestar que ens provoca tot plegat trobem arguments: pensem que no és a les nostres mans donar-hi solució, que no podem carregar amb les moltes necessitats que ens envolten. El ràpid cop d’ull que, tot passant, llenço a l’ombra fosca que jeu a terra em fa mal, però tracto d’ignorar-ho per poder seguir el meu camí, tot esperant, això sí, que almenys els meus impostos serveixin per ajudar qui tant ho necessita.

Aquesta actitud, que hem anat desenvolupant a mesura que la societat ha crescut i s’ha fet més complexa, és una forma de defensa personal i té avantatges. Ens permet preservar la nostra llibertat. Ja ningú no ens obliga a ser solidaris. Però té inconvenients: contribueix al creixement de l’individualisme, que ara constatem incessantment, i ens aïlla i ens fa témer que tampoc trobarem suport si un dia no ens en sortim sols. En societats més antigues i més petites, la gent estava cridada a “fer caritat”, a compadir-se dels pobres i donar-los almoina i hostatge: era gairebé una condició per poder ser admesos, més tard, al cel. També era una condició de la humanitat mateixa, de ser “una bona persona”. Però aquests valors ja queden lluny. I queden lluny, en gran part, perquè pensem que la compassió individual no és una manera correcta de resoldre els problemes, que ha de ser l’administració, “el sistema”, qui ho tingui previst i hi trobi solucions definitives.

I és cert: no és a les nostres petites mans individuals resoldre els grans problemes col·lectius, però sí que hauríem d’assumir la responsabilitat d’exigir que aquells que elegim siguin capaços de fer-ho i que prioritzin allò que és prioritari perquè amenaça la vida de tantes persones. Posem a les seves mans les nostres responsabilitats individuals, però cal exigir que les compleixin. I la manera de fer-ho no és només creant més llocs per aixoplugar qui no té llar: és impedint que algú arribi a una situació com aquesta. 

En aquest moment políticament tan complicat, necessitem, més que mai, alçar-nos contra unes desigualtats que suposen una amenaça contra la vida: contra la dels marginats, evidentment, i contra la de tothom, perquè la marginació ens pot arribar qualsevol dia. Potser així Nadal tornarà a ser alguna cosa més que un solstici d’hivern vestit d’una vella tradició esvaïda.