Els conservadors pensen que primer és l’ordre perquè després hi pugui haver justícia i llibertat. Sense el primer, el segon i el tercer són impossibles. Ho va expressar Churchill als anys 30. El buit i el desordre polític del 1914 al 1918 van fer inevitable la guerra el 1939.
El president Wilson va venir a París el 1918 per establir les bases de la pau després de l’hecatombe de la primera guerra moderna amb milions de morts. El principi que el menava era, d’acord amb la tradició americana de la independència: “Si els pobles han format part d’un imperi i ara volen ser lliures, tenen dret a ser-ho”. Ningú ho pot qüestionar, però el com és el que pot provocar la solució o el problema... Cal, en tot cas, un marc referencial estable.
La guerra la van perdre els imperis centrals, els Habsburg, els Hohenzollern i els Wittelsbach, és a dir, Àustria-Hongria, Prússia i Baviera. Eren monarquies estables i previsibles amb carències democràtiques però amb una estructura econòmica sòlida i raonablement equilibrada. Suposava un cert ordre basat en l’estabilitat que donen tradicions polítiques i culturals que venen de lluny. La legitimitat era la monarquia, i aquesta va desaparèixer sobtadament amb la derrota dels imperis el 1918. Cada estat va exercir el seu dret a la llibertat i la independència: Txèquia, Eslovàquia, Hongria, Àustria, Eslovènia, Croàcia, Sèrbia, Estònia, Letònia, Lituània, Prússia Oriental... La legitimació que implica la monarquia va ser substituïda per modernes dictadures, en alguns casos democràcies, que a vegades varen resultar doblement agressives i repressores per justificar el seu control del poder polític. “El problema de la política no és la maldat, sinó la manca de contenció que justifica la destrucció del teu oponent, perquè, als teus ulls, està mancat de legitimació”, va dir Henry Kissinger.
El buit creat per la desaparició de la monarquia a Rússia i la caiguda de l’Imperi Otomà van incrementar la fragmentació i la inestabilitat. L’oposat a l’anarquia és la jerarquia. L’assassinat del tsar va trencar la raó de ser del règim polític rus que, malgrat la seva jerarquia i injustícia, era origen d’estabilitat. Sense aquesta estructura, com diu Hobbes, separar la bondat de la maldat, el culpable de l’innocent, és una dificultat tant de justícia com de llibertat.
A Alemanya es va instituir una república profundament democràtica, dues cambres, una per als estats federats i una per al govern. El nombre de diputats havia de ser proporcional al nombre de vots, amb coalicions àmplies sempre necessàries i complexes. Era un règim polític desestructurat per massa igualitari –Weimar–, que no va ser capaç de mantenir un govern eficaç que doctrines polítiques totalitàries, el comunisme i el nazisme, més senzilles i, per tant, més populistes, van poder arrasar. Sense la derrota del 1918 i els acords promoguts per Wilson i Clemenceau a Versalles, ni Lenin ni Hitler haurien estat possibles. Un buit polític implica necessàriament inestabilitat i obre el camí als autòcrates i a les dictadures. Després de la Revolució Francesa, Napoleó; després de la Revolució Russa, el bolxevisme i Stalin; després de la frustrada revolució alemanya del 1919, que el socialisme alemany no va ser capaç de contenir –Rosa Luxemburg va ser assassinada–, el nazisme.
Si apliquem aquesta idea a l’inici del segle XXI, hem de concloure que hem d’evitar que les estructures polítiques del passat –OTAN, CE, ONU, G-7 i G-20, OCDE– desapareguin. Els autòcrates que volen manar al món –Trump, Putin, Xi– les volen destruir, creuen erròniament que sense marcs referencials tindran més poder. I està passant el contrari. ¿Un estat amb el poder econòmic d’Itàlia com és Rússia pot antagonitzar els EUA?
Hi ha un paral·lelisme entre els EUA d’ara i l’Alemanya dels anys 30. Pot semblar exagerat, però la manera com Hitler va destruir l’estat a partir del 1933 i com vol destruir-lo Trump ara no són diferents. Els hem sentit dir: “Vull ser elegit per un tercer mandat… i més, el país em necessita” o “El Tercer Reich durarà mil anys”. També s'assemblen en el control del poder judicial, en el canvi de magistrats al Suprem o en l'aproximació a la indústria perquè suporti econòmicament el govern –per exemple: la reunió de Goering al Reichstag i la de Musk al Despatx Oval–. També en la presència policial visible –la Gestapo, i la guàrdia nacional desplegada a ciutats–. En la declaració de dret sobre territoris –llavors Polònia, Ucraïna i Txèquia, ara Groenlàndia i Panamà–. En l'expulsió de població “indesitjable” –llavors jueus i gitanos, ara immigrants sud-americans–. En la idea que l’exèrcit ha de ser ofensiu més que defensiu –per deixar-ho clar, Trump ha canviat el nom de la secretaria de Defensa–. O en el fet que les inversions ara se centrin en els EUA i llavors se centressin en Alemanya.
Pel que fa al menyspreu per la cultura i les universitats, els nazis van arribar a cremar llibres, i ara s'apliquen penalitzacions econòmiques a les universitats i als centres de recerca i es limita la presència d'estudiants estrangers. Tenen un gran enemic, llavors l'URSS, ara la Xina, amb qui creuen que s'han d’entendre fins a poder desplegar una política de destrucció (llavors militar i ara econòmica). Ara Europa és antagonitzada, la UE menystinguda; llavors ho van ser França i la Gran Bretanya.
La posició de denúncia de Churchill als anys 30 contrasta amb la política d’obediència i subsidiarietat de la UE respecte als EUA ara. No cal dir que Ursula von der Leyen és una política diferent de Churchill i Roosevelt.
