El 27 de desembre el ministeri de Presidència va publicar un document resum dels dos anys de govern titulat Preparados para avanzar. El document presenta les grans reformes que ha dut a terme el Partit Popular en la primera part de la legislatura: econòmiques, de creació d'ocupació, de suport social, polítiques i de regeneració democràtica.
La primera dada que crida l'atenció és que en el sisè paràgraf de la presentació del document ja es fa un balanç triomfalista en relació als nous reptes presentats pel " desafío soberanista de la Generalitat de Cataluña " i posteriorment s'hi afegeix, amb contundència, que davant de qualsevol proposta rupturista l'estabilitat i la convivència estan garantides mitjançant les majories parlamentàries i el compliment de la Constitució. Resulta curiós que en el dia a dia polític i davant dels mitjans internacionals no facin cas del procés català i que alhora, després de només dos breus paràgrafs explicant la finalització de la recessió, ja s'apuntin un suposat mèrit de gestió política respecte a un conflicte més que evident i no resolt. És, doncs, pura propaganda política.
Deixant de banda les qüestions de política interna, en l'apartat del document relatiu a les reformes econòmiques, informen que els seus tres pilars han estat: la reducció del dèficit, l'estabilitat financera i les reformes estructurals. Dit així sona a música celestial, però cal entrar-hi a fons. En primer lloc, per controlar el dèficit s'han aplicat un seguit de mesures a la classe mitjana: s'ha apujat l'IRPF i l'IBI, s'han congelat els salaris dels funcionaris i també l'oferta d'ocupació pública, s'ha "racionalitzat" la despesa en sanitat i educació, mentre que a les classes altes se'ls aplicava una "regularització fiscal". En segon lloc, pel que fa a l'estabilitat financera, ¿com s'ha aconseguit? Doncs amb els 41.300 milions d'euros del programa d'assistència europeu per "recapitalitzar" les entitats de crèdit (prèviament nacionalitzades). Els diners europeus per als bancs els paguem les classes mitjanes amb les mesures anteriorment esmentades, juntament amb la pujada de l'IVA, les retallades en les prestacions per atur i el descens general dels pressuposts de l'Estat. Les elits financeres (classes altes) novament obtenen un benefici net de l'actuació del govern.
Pel que fa a les reformes estructurals, novament som les classes mitjanes les que paguem. La reforma laboral comporta l'establiment de pitjors condicions laborals per als que tenen una feina, es reforma el sistema de pensions, s'incrementa l'edat de jubilació i es crea un marc laboral "flexible" per a les grans empreses, i és novament la classe dirigent la gran beneficiada de les reformes estructurals.
Posteriorment, en l'apartat de mesures d'impuls econòmic, en destacaria especialment dues: el conegut PIVE, 365 milions d'euros per a la indústria de l'automòbil, un dels grans lobis del país, i les mesures de liberalització del comerç, amb la liberalització d'horaris, ampliació a 90 hores, llibertat de rebaixes, etc. Novament, els comerciants petits i mitjans, les famílies amb negocis i en definitiva les classes mitjanes són les que perden davant del poder de les grans marques distribuïdores representades pels interessos de les classes dirigents. Precisament la setmana anterior a la presentació de l'informe del PP es va publicar un estudi que concloïa que, a Espanya, durant el 2013, els directius van guanyar un 7% més mentre que els salaris dels comandaments intermedis i baixos disminuïen un 3,18% i un 0,47%, respectivament. Hi ha, per tant, una clara polarització entre persones que guanyen molt i persones que cada cop guanyen menys, cosa que en definitiva comporta una clara desaparició de la classe mitjana. Aquest estudi és un exemple clar, il·lustratiu i alhora objectiu de com les mesures legislatives del govern central han estat enfocades a beneficiar un sector molt petit de la societat: la classe alta dirigent.
Al llarg de la història de la humanitat sempre han existit dos bàndols, els opressors i els oprimits; no descobreixo res. El que és evident és que el govern espanyol legisla en un sentit, i que això, en les circumstàncies actuals, no suposa altra cosa que la proletarialització de la classe mitjana. Els anys de democràcia, de formació i culturització de la classe mitjana haurien de servir per canviar la manera d'actuar dels governs. Si hem pogut marcar l'agenda política en temes nacionals (la consulta és la victòria de la classe mitjana), ara caldrà que fem front a la configuració del nou estat del benestar low cost minvat pels deutes de les elits espanyoles que la classe mitjana estem obligats a pagar.
