Llegeixo a l'Ara.cat una entrevista a l’actor Liam Neeson en què li pregunten fins quan seguirà fent d’heroi d’acció. “Arriba un moment que el públic ho sap, i no vull insultar-lo fent veure que encara tinc 50 anys –diu Neeson–. No ho vull fer. Tinc massa respecte pel meu públic”.
Em sembla molt bé. Però puc parlar com a públic. En soc. No em perdré Enxampa-ho com puguis, o Atrapa-ho com puguis, o fins i tot Encalça-ho com puguis (si m’ho tradueixen com Encalça-ho com puguis juro que vaig a veure’n la versió a les tres de la matinada al cinema del polígon industrial Roca Xunga, si cal). A mi, la gent que fa veure –o juga a fer veure– que encara té cinquanta anys em cau molt bé. A la cua de la meva vacuna de la covid, allà a la Fira de Barcelona, vaig poder observar la meva generació. Érem els boomers, amb les nostres caçadores de cuiro, que algú podria dir que “no ens corresponen”.
Qui vulgui jugar a ser jove que hi jugui. ¿Qui ha dit que les faldilles curtes no són per a les velles, ni les camises i les botes de vaquer per als vells? “Ja no tenim edat”, diuen, segons com, alguns amics i amigues, davant la possibilitat de biquini, cames nues i faldilla curta, eslips ajustats i ulleres de sol reflectants. No hi estic d’acord. Sí que teniu edat. Fer el ridícul és un privilegi que no només mereixen els joves i els que no són joves però encara troben que “ells sí”. Que el Liam faci veure el que li doni la gana, que el seu públic s’ho empassarà fent veure que s’ho creu. Això també és, en certa manera, aspiracional. Veure que Liam Neeson està fent veure que té cinquanta anys i pensar que és creïble també és un dret que tenim els d’aquesta generació nostra tan esmentada. És més. Ho doblo. Poseu-vos la faldilla curta, les botes estampades de serp i la caçadora de cuiro, que no passa res. El que us farà semblar extravagants de veritat, estimats coetanis, és que a la bossa hi porteu el diari o un llibre. I que es vegi!
