Lliçons del trumpisme per als catalans
¿Podem aprendre alguna cosa de l’èxit del trumpisme als Estats Units d’Amèrica que ens ajudi a entendre i gestionar millor el futur polític de Catalunya? Malgrat la molta distància que ens separa, jo crec que se’n pot treure alguna lliçó, sobretot vistos els símptomes de creixent malestar i polarització política que també s’observen al nostre país.
Per fer-ho, primer cal destacar algunes característiques del trumpisme. Ronald Aronson, professor d’humanitats, ho ha resumit a Solid trumpism (Boston Review, 25 de juny de 2019). Així, el secret del trumpisme és que sap expressar el profund sentit d’aïllament, malestar i greuge social i cultural, molt més que econòmic, de les seves bases. A més, el seu estil transgressor i políticament incorrecte no tan sols no li resta suport, sinó que és el que li’n dona, i produeix un efecte sinceritat: “Diu el que realment pensa”. I entre més raons, el votant blanc de Trump reacciona a la pèrdua d’estatus social: el mou la por a la seva progressiva minorització. I Trump els dona veu davant d’un país que perceben com a cada vegada més feble i dominat pels “altres”.
Doncs bé: a Catalunya s’observen moviments polítics similars. Primer va ser el cas de Cs, que va aprofitar el creixement del sobiranisme per exacerbar una forta reacció davant d’una suposada amenaça d’arraconament dels que mantenen un sentiment de pertinença nacional espanyol. El seu màxim assoliment, lògicament, va ser a les eleccions postreferèndum del 21 de desembre de 2017. Una reacció emocional, d’altra banda, que l’independentisme mai no ha sabut entendre, preveure ni atendre.
Ara, però, es podria estar produint una reacció similar a la banda del sobiranisme. La percepció d’arraconament de la nació després de la frustració per l'1 d’octubre de 2017 és notòria. Hi ha l’evidència d’un procés accelerat de minorització lingüística; de creixent descrèdit del sistema escolar i de salut; de persistència del greuge fiscal; d’ineptitud en relació amb el futur de les energies renovables; d’incapacitat per forçar les inversions de l’Estat especialment en infraestructures de mobilitat; d’elevades taxes de població en risc de pobresa...
La darrera enquesta del CEO sobre els valors a Catalunya, de manera encara limitada, però subtil, mostra alguns símptomes del que dic. Entre més, la identificació nacional predominant espanyola (considerar-se només espanyol o més espanyol que català), en deu anys ha passat de l'11,1% al 13,6% actuals. Entretant, la predominantment catalana (sentir-se només català o més català que espanyol) s’ha reduït del 55,5% al 36,6%. La desconfiança en els altres s’enfila al 62,6%. El 60,3% pensen que el fet que el treball deixi de ser important –un valor d’autoidentificació tradicional– és una “cosa bona”. I tot i que un 43,4% hi estan en desacord, un significatiu 31% dels catalans pensen que “amb tanta immigració no se senten com a casa”.
Més enllà de les enquestes, i amb una expressió política encara exigua, és notori que es van manifestant aquests sentiments de reacció a l’amenaça i residualització de la nació. En part, clarament manifestada per l’evidència del retrocés en l’ús de la llengua catalana, un dels principals elements d’identificació. En part, pels recels davant de l’increment notori de població estrangera. En part, per la feblesa institucional política a l’hora de resoldre els grans desafiaments del moment. En part, per les noves actituds desafiants davant dels requeriments de reconeixement i d’incorporació a les aspiracions socials i culturals pròpies del país. En resum, hi ha tots els ingredients per a un trumpisme a la catalana.
La qüestió és com respondre a aquests moviments tel·lúrics que, vista la correlació de forces, afavoreix una creixent desnacionalització de Catalunya similar a la patida pels altres territoris de la nació. N’hi ha que aplaudeixen aquest horitzó de desnacionalització catalana i renacionalització espanyola, i a fe de déu que s’hi esmercen. N’hi ha que posen en marxa una agenda ideològica contra un suposat racisme i xenofòbia, amb un discurs bonista d’acollida universal que no fa més que exasperar allò que combaten. I encara uns altres, amb una visió curta de vista, s’enroquen en un “nosaltres sols” estèril.
Davant de la desnacionalització calculada, l’acolliment incondicional o l'extremisme eixorc, hom troba a faltar un relat solvent i convincent que defensi un projecte de nació constructiu i integrador, intel·ligent i avançat. En definitiva, que convidi a l’esperança. Aquesta és la lliçó que hauríem d’aprendre per combatre el trumpisme local.
